«I, ara, a disfrutar del títol del Mundialet»

En sé poca cosa de madridisme. Els ho hauríem de preguntar a Alfredo Relaño o a Tomás Roncero, però em temo que és una ofensa per al Reial Madrid dir que Cristiano Ronaldo és la reencarnació d’Alfredo Di Stéfano, ho sospités o no la Saeta Rubia.

¿Quants títols hauria guanyat el Reial Madrid els últims anys si no tingués Sergio Ramos? ¿Una Lliga en vuit anys? Més o menys. Tant CR7, tant Cristiano, tant bicho i, al final (o al principi de tot), sempre hi ha Sergio Ramos. I no pel minut 95 («quan he vist que afegien cinc minuts, en un partit en què gairebé no s’havia perdut temps, he pensat que això durarà fins que ells marquin», deia Gaizka Garitano), no, no, ho dic per això.

Ho dic pel que és, per com juga, pel que representa, perquè és molt més que el capità, és el líder. La capitania te la dóna el vestidor; el lideratge te l’has de guanyar, a fora i a dins del camp, és una cosa innata, va amb el caràcter, és representació i és el respecte basat en fets.

Aquesta setmana es publica la biografia de Carlo Ancelotti i s’ha de veure com deixa Sergio Ramos. El descriu a l’altura de Paolo Maldini o John Terry. «Sergio Ramos és valent, molt valent. És lleial, molt lleial. És el jugador que dóna sentit a l’equip i al club, al Reial Madrid». I, sí, t’agradarà més o menys, o no, però, quan perd el Reial Madrid, l’únic que surt és Sergio Ramos.

NEXE D'UNIÓ ENTRE PRESENT I FUTUR

Sergio Ramos s’equivoca al camp, a la sala de premsa, a Twitter, a les xarxes, i l’únic que perd és ell; l’encerta i el Reial Madrid guanya milions i títols. El central és el nexe d’unió entre el present i el futur del Reial Madrid, representat per Nacho, Lucas Vázquez, Morata o Asensio. Li parla en el seu anglès a Bale, és amic de CR7, defensa Benzema i és íntim de Modric.

Sergio Ramos és l’únic que s’enfronta al poder perquè li importa molt poc el que li passi, perquè no té por de ningú. S’ha enfrontat al mateix Florentino Pérez, que no li volia renovar pel que demanava el salvador blanc, i el va guanyar. Encara hi és. I es va enfrontar a José Mourinho, per a la qual cosa s’ha de tenir alguna cosa més que valor.

Quan, el novembre del 2010, el Barça de Pep Guardiola i Leo Messi va triturar al Camp Nou el Madrid de Mourinho, endossant-li una maneta de gols (5-0), a Sergio Ramos se li’n va anar l’olla, li va fer una entradota de les seves a la Pulga i el van expulsar.

Notícies relacionades

Abascal: de victòria en victòria fins a la derrota final

EL PERIÓDICO es referma com el quart mitjà més llegit a Espanya i líder a Catalunya

A l’arribar al vestidor, Mou va decretar la llei del silenci. I Sergio Ramos va convocar la premsa per demanar perdó, per dir que s’havia equivocat i perquè ningú dubtés que «en cap cas volia fer mal a Leo».

 Aquest és Sergio Ramos, el col·lega de Gerard Piqué. Aquest és Sergio Ramos, l’autèntica representació del Reial Madrid. ¡Com ho ha de ser CR7, sisplau! ¿Saben com es va acomiadar dissabte del Bernabéu? «…i, ara, toca disfrutar d’un títol tan bonic com el Mundialet». Ell, ja l’ha guanyat. Reial Madrid en estat pur.