El sacrifici de cada any

El pas del temps sol engrandir les llegendes i els dóna una aura de misteri. De mica en mica els fets es confonen amb les invencions i al final resulta que mitja Barcelona va anar al concert dels Beatles a la Monumental, o que es conserven com a relíquies els 18 dits de sant Llorenç. Si avui dia la llegenda de Leo Messi ja és planetària, i les seves xifres ens semblen sobrehumanes, no ens podem imaginar què passarà d’aquí a 50 anys, quan es recordin les gestes del millor jugador de la història. A mi no em sorprendria que algú assegurés que cada any, com si fos un déu inca, exigia per seguir jugant el sacrifici d’un davanter al final de la temporada, com aquelles verges que sacrificaven en ofrena al sol.

La llista de traspassos donaria ales a la teoria: començaríem per Eto’o i seguiríem per Ibrahimovic, Villa, Alexis, Pedro, Sandro, Munir... Tots ells, jugadors que després han fet una carrera notable als nous clubs. Només hem de veure els gols que Sandro fa per al Màlaga o el trofeu de jugador més valuós que David Villa acaba de guanyar als Estats Units.

El cert és que aquesta llista de baixes VIP demostra que el Barça és un club molt exigent, però també que la paciència va escassa. L’any passat els èxits del trident Messi-Suárez-Neymar van posar fi a la incertesa, donant confiança a l’equip, però alhora hi han fixat una mena de classisme. ¿Qui serà el sacrificat a final de temporada?, es deuen preguntar els altres davanters.

Els números d’Alcácer el posen al centre de la pira funerària, però fins ara no ha tingut sort ni continuïtat. Rafinha segueix sent el tercer màxim golejador a la Lliga, però ningú recorda quan va fer aquells cinc gols. Arda Turan va fer una exhibició al partit de Champions de dimecres, però mai no sabrem si el 'hat-trick' el va fer titular ahir a El Sadar o simplement va jugar perquè Neymar estava sancionat.

SER MÉS FLEXIBLE

Després dels tres gols contra Osasuna, en una victòria més contundent i espessa que real, ara es dissiparan els dubtes sobre la MSN, com si no haguessin existit els partits en què Neymar relliscava i no driblava, o que Luis Suárez combinava sempre massa fort o massa fluix, i fallava gols cantats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La tornada d’Iniesta ha posat pausa i ritme al futbol del Barça, igual que Umtiti ha asserenat de nou el centre de la defensa. Ara tots semblen millors. La lliçó, però, és que Luis Enrique hauria de ser més flexible, sobretot quan el trio d’intocables no acabi de rutllar. Les entrades i sortides de l’equip haurien de ser més regulars, menys traumàtiques, i els períodes de confiança més llargs.

Si un dia no juga Rakitic, com ahir, no s’ha de pensar que ja ha caigut en desgràcia, sinó que a l’equip li convenia més André Gomes. Si no és així, la situació ens empeny a dubtar dels criteris de l’entrenador, després vénen les conspiracions i al final s’acaba creient en déus inques i sacrificis letals.