El tango enverinat de la mantega

Aclarim-ho d’una vegada: Maria Schneider no va ser violada en la cèlebre seqüència de L’últim tango a París (1972), però sí que va ser humiliada i sotmesa a un tracte vexatori per part del director, Bernardo Bertolucci, i l’actor principal, Marlon Brando. Sense cap mena de dubte va ser maltractament i abús de poder. Per dir-ho ras i curt, a l’actriu francesa li van impregnar l’anus i els genitals de mantega sense el seu consentiment, mentre el protagonista masculí es disposava a fer-li un discurs sobre la institució de la família.

D’acord, no hi va haver sodomització stricto sensu, però l’enrenou al voltant de l’escena reviscuda convida a analitzar detalladament uns fets de nul·la ètica. En un vídeo del 2013, acabat de desenterrar a les xarxes, el cineasta italià confessa que Maria Schneider no sabia res sobre el recurs de la mantega com a lubricant, escamotejat a propòsit perquè desitjava captar la seva reacció com a noia violada i no com a actriu. Doncs bé, escoltant la gravació irrita molt la supèrbia displicent amb la qual Bertolucci ho explica: als dos mascles alfa se’ls va acudir la idea el mateix dia del rodatge, durant l’esmorzar, quan «vam untar mantega al pa i el meu col·lega i jo vam riure amb complicitat». L’actor que va encarnar Vito Corleone a El padrí tenia llavors 48 anys; Schneider, només 19.

Ens hem de preguntar per què la fantasia sexual de Bertolucci, untament inclòs, no figurava en el guió original, ¿potser perquè l’actriu s’hi hauria negat en rodó? Per un altre costat, si desconfiava dels dots interpretatius de la jove Schneider, ¿per què la va contractar? Si el director italià pretenia satisfer-se de realitat, li hauria anat més bé dedicar-se al rodatge de documentals, a practicar el mètode Stanislavski amb els lleons de la sabana africana. Diu sentir-se culpable però no penedit.

Notícies relacionades

Una ciutat que es va fer a si mateixa

Una dificultat per al PP

En el citat vídeo, a més a més, el cineasta disculpa l’engany i l’ocultació en nom de l’art, de l’art en majúscules, com si el fi estètic justifiqués l’abjecció dels mitjans utilitzats. No negaré que L’últim tango a París és una obra preciosa on la seqüència de la mantega és accessòria, però no deixa de ser significatiu que el missatge que aspirava a universalitzar la pel·lícula –la profunda soledat i la incomunicació humanes– calés tal sols en la dona real, i en carn viva. Van passar gairebé desapercebudes les declaracions de Schneider el 2007, quan en una entrevista amb el Daily Mail va dir haver-se sentit «humiliada» i «una mica violada» pels dos homes, aleshores intocables. Les seves llàgrimes van ser reals en un film de culte per a la progressia. ¿Es mofava de la revolució sexual? Doncs, vaja.

Cap obra artística, tot i la seva excelsitud, justifica el trauma i les seqüeles psicològiques que va arrossegar  després Schneider, que no va tornar a rodar cap més nu en la seva vida. En el fons, el que subjau sota la polèmica és la idea que la dona constitueix un objecte que pot usar-se a plaer sense el seu beneplàcit, la mateixa idea que incita les violacions de debò.