Despesa pública eficient. Algunes solucions

Pràcticament tots els estats gasten més del que ingressen i no ara, des de sempre i en anys dolents i en anys bons, sempre hi ha dèficit públic. El problema no és el dèficit públic, que alguns anys pot estar justificat. El problema és que no hi ha incentius perquè els diners de tots (el diner públic) es gastin de forma eficient, com fa qualsevol família o empresa.

Hi ha dues possibles causes d’a-questa despesa pública descontrolada. Una és la falta de transparència que fa que el ciutadà no sigui conscient de tots els impostos que paga. I l’altra és que el polític guanya vots quan gasta i en perd quan avalua la despesa, ja que algun col·lectiu es veu perjudicat respecte al seu estatus anterior. ¿Això té solució? Doncs crec que no, però posats a fer, suggereixo dues mesures que potser serien eficaces de cara a una despesa dels diners de tots més eficient. Transparència total sobre els impostos que paguem. Per exemple, que a la nòmina m’indiquin el cost salarial total i el que es dedica a Seguretat Social, IRPF, desocupació, etc. En l’actualitat ens oculten ni més ni menys que el 30% del nostre salari, l’anomenat cost seguretat social pagat per l’empresa. I ja seria la pera si cada trimestre o cada any m’enviessin un resum de tots els impoostos que he pagat, estatals, autonòmics, municipals, etcètera.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aniria molt bé que es publiqués un informe molt senzillet sobre quants impostos paga el resident espanyol: mitjana de salari i mitjana d’impostos pagats i en quin concepte. No seria complicat. I si a més ens indiquen quatre esglaons salarials (des del salari alt fins al baix) i els seus corresponents impostos, doncs encara millor. I si a més fas comparacions per comunitats autònomes, doncs millor. Crec que l’efecte detot això seria que el ciutadà seria més conscient del que li costen els serveis que rep de l’Estat. Quan un veu en blanc sobre negre que el 40% o més aviat el 50% dels seus ingressos van a l’Estat, potser es mira la despesa pública d’una altra manera.

L’altra mesura és actuar sobre els que prenen decisions de despesa. S’han d’alinear incentius. S’han de donar bonus per als que estalvien despesa pública, mantenint els nivells de qualitat, perquè treballen millor o més. I això aplica des del Govern central fins als professors d’un institut. Si ets director d’institut, ¿quin incentiu tens per estalviar? ¿Algú t’ho reconeixerà? Al revés. Per això demanaràs més profes, més mobiliari, millors instal·lacions, etcètera. I probablement en alguns casos està justificat, però no sempre. Si una part de l’estalvi de despeses va al professorat com a bonus, tindran un incentiu per gastar en la mesura justa mínim i no més. Poso aquest exemple però n’hi ha milers. ¿I això es farà?... doncs crec que no. Hi ha molt col·lectiu privilegiat i vociferant, mentre que els que paguen són molts més però silenciosos i no organitzats. Insisteixo, no es tracta de retallar per retallar, sinó de gastar els diners de tots de manera eficient i justa per a tots (i no només per a alguns).