La pàtria com a utopia

Quan vaig sentir fa uns dies que Puigdemont havia entrat al 'batzoki' de Gernika per felicitar Urkullu, en la primera cosa que vaig pensar va ser en les mongetes amb cloïsses que formen part del menú i en les fotos dels pilotaris que pengen de les parets. Jo estava acabant 'Patria', de Fernando Aramburu. Anava pel final de la novel·la, quan les 'etxekoandre', dues mestresses de casa a qui la vida va col·locar en bàndols oposats, posen un toc final d'optimisme a 600 pàgines de dolor, mort, covardia i 'omertà'. Em van venir a la memòria els records dels temps en què vaig compartir el drama d'Euskadi. Durant els anys de plom. I vaig pensar que Puigdemont va fer bé d'anar a Gernika per a la presa de possessió d'Urkullu, encara que el protocol el col·loqués al costat de Soraya Sáenz de Santamaría, per a la sorpresa d'alguns tuiters alarmats per la promiscuïtat. Però hi va ser, i la seva presència va posar de manifest els anys llum que medien entre la inquietud que viu Catalunya i l'ànsia de calma que recorre la societat basca.

Llegeixin 'Patria', per comprendre el perquè. Facin-ho si volen entendre el que va passar a Euskadi i el que pot passar quan les societats es proposen utopies que semblen disponibles però que resulten inabastables. 'Patria' és una novel·la excepcional. Pels recursos d'un llenguatge que permet transitar per la història de les dues famílies basques amb una eficàcia i una fluïdesa sorprenents, i per l'audàcia de furgar en una ferida que amb prou feines ha començat a cicatritzar. És tan gran l'impacte que produeix la seva lectura que pot contribuir, crec, a superar el cataclisme que va patir el País Basc (encara que aquest no sigui, necessàriament, el propòsit de l'escriptor). Hi haurà, segur, qui el criticarà per supeditar el context al text, però els que ho facin es perdran en detalls polítics o històrics d'escàs interès. La grandesa de la bona literatura està precisament a arribar allà on no arriba l'assaig. I així com Coetzee ens ha acostat a la complexitat de l''apartheid', 'Patria' constitueix un viatge únic i desacomplexat a l'univers 'euskaldun'.

A mitjans dels anys 70 vaig conèixer el món 'abertzale' que pobla la novel·la d'Aramburu. Amb suficient proximitat per quedar impactat pels mites que animaven molts joves. Encara recordo una nit d'estrelles, a dalt del castell d'Hondarribia, quan un home de la meva edat que tenia el germà a la presó em va invitar a sentir el que ell anomenava «la veu d'Euskadi», una veu que arribava, deia, de l'altre costat del Bidasoa. De Lapurdi, una de les tres províncies 'ocupades' per França. Aquell dia vaig entendre que la pàtria pot ser una religió. També recordo la primera vegada que vaig passar a l'altre costat, sota un plugim sense fi, per quedar amb amics dels 'poli-milis', en un d'aquells bars que eren una invitació a l'aventura i on es van forjar no poques tragèdies. I no vaig oblidar mai l'arribada a la plaça deserta d'un poble irredempt de Guipúscoa, sota la mirada desconfiada de les persones grans que estaven apostades als porxos a sota de les seves txapeles.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Una dècada més tard, quan vivia a Madrid, vaig ser dels primers que vaig passar per Príncipe de Vergara un matí en què una desena de cossos de guàrdies civils havien quedat destrossats per un cotxe bomba. Aquell any, els atemptats van segar la vida de molta gent, i Euskadi era presa del terror, amb ETA desbocada i embrancada en una espiral de mort amb els GAL que no semblava tenir fi. Un lustre més tard, quan només feia uns quants dies que era delegat d'Efe a Barcelona, van arribar les primeres imatges de la matança de Vic. Un horror. Jo ja no anava llavors per Euskadi, però la portava al cor. I sempre que podia explicava als meus amics, amb poca fortuna, que un passeig per la Concha o pels turons del Jaizkibel és una de les coses més agradables que un pot fer en aquesta vida.

Molts joves que ja no ho són es pregunten avui, com en la novel·la d'Aramburu, si tot allò va valer la pena. És una pregunta terrible. Per als que van matar, per a tots els que van patir i també per als que van callar. La resposta està, probablement, en la quietud que reclamen els bascos i que a Catalunya alguns no entenen. Els que atribueixen l'expressió política d'aquesta actitud als rèdits del concert econòmic obliden el que va passar. No ho van viure. No saben què significa que el veí de tota la vida deixi de parlar-te, o alguna cosa pitjor. Ni haver de marxar del teu poble, del teu país, per les teves idees. No comprenen que les utopies, tan necessàries a la vida, poden conduir a la mort. Haurien de llegir 'Patria'. Periodista i escriptor.