Dues mirades
Cendres
Pla de detall dels ulls del director de cine, poeta, novel·lista, dramaturg i pintor, Pier Paolo Pasolini, mort ara fa 40 anys. /
Tenim sovint la temptació de pensar què hauria dit aquella persona que estimem o reverenciem o ens serveix de far, què hauria dit, si encara fos viva, davant de les coses del món que ens anguniegen. És un exercici inútil. Excepte en un cas. Pasolini ja ho va deixar escrit. Ho va dir tot -com si fos un oracle- i va parlar del present perquè hi sabia descobrir les constants que s'havien de repetir (i agreujar) en el futur.
Pasolini ens increpa, des de la seva radicalitat poètica. «He viscut en una lírica, com tot obsés», diu en un dels seus poemes llargs, una bellíssima, coratjosa, molt cruel passejada per la seva vida, els orígens, la família, la llengua, l'arribada a Roma, l'atracció per l'ambient marginal, allà on «cal resistir en l'escàndol i en la ràbia». Pere Gimferrer diu de Poeta de les Cendres que és un dels «més colpidors» de Pasolini, amb un «art cadenciós, de ritme oral».
Àlex Rigola va llegir aquest text -«una brutal confessió pòstuma trobada en un calaix»- i ha muntat, per a trenta espectadors, en una funció de cambra, un monòleg enquibit en una caixa de fusta, com si fos per embalar una delicada peça de porcellana, fràgil però transcendent, un contenidor on s'amaga la personalitat del poeta, aquell que va dir que «no només cal comprometre's amb l'escriure, sinó amb el viure». L'estrenen aquest divendres a Temporada Alta. Si s'acosten a Pasolini en sortiran infectats. És un avís.
