Bones intencions

Un anunci té la missió de cridar l'atenció i de convocar una gran quantitat d'usuaris (com més gran millor) per tal que l'objecte que s'anuncia sigui, primer, cobejat i, després, desitjat intensament. Hi ha, però, un món a part, que és el dels anuncis de Nadal. En la tempesta perfecta del consum -que ja comença a congriar-se aquesta setmana amb la persistència del divendres negre- hi ha espai per a això que en diem els sentiments. Són anuncis que promocionen alguna cosa (un bitllet de loteria, una jornada solidària) a través d'històries que es relacionen amb l'altruisme i l'empatia, amb la més pura satisfacció dels desitjos més bondadosos. A vegades, però, les bones intencions fracassen quan es converteixen en relats.

Per exemple, l'anunci de la loteria. Una dona despistada es pensa que té el dècim premiat però resulta que s'equivoca. El més racional -la dona no té Alzheimer, en aparença- és fer-li veure l'equivocació de seguida, i aquí s'acaba l'embolic. Però no. Una estranya confabulació de sucre i commiseració crea un problema inexistent, amb una solució estrambòtica i, de fet, tristíssima. O un altre, el de la Marató de TV-3. Un nen sa intenta descobrir com és la vida quotidiana d'algú que ha patit un ictus (la seva mare), a base de fer veure que no pot moure una mà. ¿Cal? El millor de l'anunci és l'estupefacció dels seus companys, amb cara de pensar: «¿Què té, ara, aquest, amb aquesta pantomima?».