El radicalòmetre

«Íñigo Errejón és més radical que jo». Aquesta frase és de Juan Carlos Monedero, present al Congrés durant el debat d’investidura. Suposo que era la manera que tenia el dirigent de Podem de minimitzar el debat sobre l’existència de dos corrents en el partit: la cara amable d’Errejón i l’arrufada de celles de Pablo Iglesias. No obstant, penso que comença a ser urgent l’ús d’un radicalòmetre per ubicar els líders morats en el seu propi debat intern o perquè, almenys, ens aclareixin si Monedero és, com ell va venir a dir, el punt de referència a l’hora de valorar qui és més de parlar en veu baixa i qui prefereix el crit rapejat.

En les primàries que s’han celebrat a Madrid han guanyat els pablistes, encapçalats per Ramón Espinar. Amb el suport actiu de Monedero, per cert. Aquest procés ha evidenciat que, home, el lema aquell d’El somriure d’un país potser ja es queda vell. A la campanya no li van faltar draps bruts, com va ser el cas del famós pis protegit i venut d’Espinar, víctima del seu propi llistó ètic. Tampoc hi van faltar atacs gens velats. Serveixin d’exemple unes declaracions que va fer fa uns dies Miguel Urbán, membre anticapitalista de la candidatura guanyadora, contra la seva gran rival errejonista: «Rita Maestre és moderada i ens resta antagonisme amb el PSOE». En la primera part de la seva afirmació em perdo. No tinc Monedero a mà. Però la segona crec que és lògica i que aquesta és, a més a més, la tesi que s’imposarà quan d’aquí uns mesos competeixin Iglesias i Errejón en la batalla pel lideratge nacional.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

A la zona més calenta del radicalòmetre, als pablistes, no els ha interessat mai l’acostament al PSOE si això implicava anar-hi a rebuf. Liderar, en canvi, sí. Sumar des d’una posició inferior, no. Contràriament, el sector conegut com a moderat, es presenta com a partidari d’una aproximació als socialistes si això permet arraconar el Partit Popular. Les dues parts comparteixen l’objectiu de fer-se seva l’hegemonia de l’esquerra, però en canvi no coincideixen en el camí per aconseguir-ho. Amb la victòria d’Espinar, es demostra que entre el que ells consideren «la gent» hi ha encara molta emprenyada a canalitzar i interès per canviar el sistema. No obstant, sembla evident que un Podem més amable pot fer que votants que no se senten identificats amb els crits d’Iglesias, puguin en un futur passar a formar part del selecte club de «la gent».

En tot cas, a l’espera de veure fins on arriben les futures metamorfosis de Podem, la victòria d’Espinar és bona per a Iglesias i, de rebot, també per al PSOE. Suposant que els socialistes es trobin a ells mateixos un dia d’aquests, els dos partits tindran un espai diferenciat a reivindicar. Al PSOE hi hauria una errejonització, consistent a tornar a ampliar la base electoral amb idees clares i d’esquerres, però amb líders de cara amable. Podem seria pablista; o sigui, uns dies veneçolà i uns altres més tirant a Donald Trump, en funció de la marxa que porti el radicalòmetre de l’oposició.