Maneres d'acomiadar-se

La cançó 'A singer must die' (Un cantant ha de morir) és un petit relat en què un cantant és sotmès a judici i condemnat mort: "Llegiu-me la llista dels crims que he comès -suplica- i clamaré per la pietat que tant us costa concedir". "Totes les dames s'humitegen -prossegueix la lletra- i al jutge ja no li queda cap altra opció: el cantant ha de morir perquè la seva veu ens menteix". L'estrofa acaba quan el cantant agraeix al jurat que s'entesti a conservar la veritat i vigilar la bellesa: "Perdó -els diu- per tacar l'aire amb la meva cançó". En una gran part de les seves cançons, l'amor, la passió i la bellesa se'ns presenten disfressades de mort. "¿Què hi fas aquí, enganxat a la finestra -pregunta a 'The window'-, abandonat a la bellesa i l'orgull? Amb l'esperit de la nit al pit, la llança del temps en un costat". I a continuació demana: "Ai, amor congelat; ai, amor trencat; ai, embull de matèria i fantasma, amor dels àngels, dimonis i sants: cuideu aquesta ànima, cuideu aquesta ànima". 'Who by fire', un recopilació musical de les pregàries jueves als morts en el dia del Yom Kippur, és un llistat de morts possibles: per foc, per aigua, al sol, per lent decaïment, per allau, per cobdícia, davant el mirall, per un comentari, per mà pròpia, per poder... I Cohen, com si rebés els morts quan truquen a la porta de no se sap quin cel, els pregunta al final de cada estrofa: "¿Qui truca?".

LES REUNIONS DELS VIUS

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

També ha celebrat en les seves lletres, és clar, les reunions dels vius. A 'The guests', els convidats arriben d'un en un a la festa: "Molts amb el cor obert, alguns amb el cor partit. I ningú sap on va la nit, ningú sap per què corre el vi. Ai, amor, et necessito, et necessito, et necessito, et necessito ara. I els que ballen comencen a ballar; els que ploren, també comencen".

Fa només unes setmanes, quan va sortir el seu últim disc, tothom va parlar del to crepuscular de les seves cançons. Era evident que s'estava acomiadant. Ell, Leonard Cohen, el poeta immens que va escriure 'Hey that's no way to say goodbye' per dir-li a una amant: "Et vaig estimar als matins, els nostres petons profunds i càlids, els teus cabells al coixí com una tempesta profunda i adormida; sí, molts van estimar abans que nosaltres, ja sé que no som res nou. Però, escolta, aquesta no és manera d'acomiadar-se". Ell, amb aquest últim disc, li diu a una divinitat innominada: "Si ets tu qui dóna les cartes, jo abandono la partida; si ets el curandero, estic trencat i sense forces". Entona fins i tot l'hebreu 'Hineni', que és com un: "Aquí em tens, senyor. Estic a punt". Gairebé sense alè a la veu, en un recitat greu i hipnòtic, li dicta una ordre al cor: "Obre't pas més enllà de les ruïnes de l'altar i del centre comercial, més enllà de les faules de la creació i la caiguda, obre't pas més enllà dels palaus que s'alcen sobre la podridura, any rere any, mes rere mes, dia rere dia, pensament rere pensament". Aquesta sí que és una manera d'acomiadar-se.