Òpera, cendres i disculpes

Terry Turner, un senyor de Dallas molt aficionat a l’òpera, va conèixer el cambrer Roger Kaiser al restaurant que solia freqüentar. Es van fer amics malgrat que Roger no atenia a la zona on a Terry li agradava asseure’s perquè tots dos estimaven la lírica. Puntualitzem: Terry era un erudit en la matèria. Roger, un aficionat entusiasta. Tot just havien iniciat la relació quan Terry es va haver de mudar a Atlanta per qüestions de feina. L’amistat va continuar i es va reforçar per correspondència. Durant anys van compartir la seva mútua passió, segons el que estava establert. Roger, que era «un alumne impacient», preguntava. Terry, «un pacient mestre», responia. Roger diu: «Ell era feliç de tenir algú amb qui parlar d’òpera. No vam malgastar mai el temps parlant de nosaltres mateixos. Només d’òpera».

    També van anar junts a l’òpera, és clar. La primera vegada a Atlanta, on es va desplaçar Roger. Després a Santa Fe i Cincinnati. L’any 2012 hi va haver novetats. Terry va escriure al seu amic per anunciar-li que tornava a Dallas. Li va dir que la seva empresa l’havia tornat a traslladar. I que estava malalt de càncer.

    Roger escriu: «Terry va arribar diumenge al matí en autobús. Vaig demanar festa a la feina i vam passar el dia junts. Vaig cuinar una cosa bona i vam decidir a quina òpera aniríem. Terry va dormir a terra, a la meva habitació de convidats. Era evident que estava molt, molt malalt. L’endemà vam anar a l’hospital i el van ingressar. No va tornar a casa».

    Terry va morir l’abril del 2012, poc després que el seu amic de l’ànima li prometés que portaria part de les seves cendres a tots els teatres d’òpera que visités –sense ell– a partir d’aquell moment. Una bonica promesa d’amor. Fi del primer acte.

L’últim dissabte d’octubre es va armar un escàndol sense proporcions al Metropolitan Opera House de Nova York, el coliseu operístic més important del planeta. Es va haver de suspendre la representació de 'Guillem Tell' abans de l’últim acte. Una catàstrofe enorme, per diverses raons: 'Guillem Tell' és una òpera poc representada –la 201 a la classificació operística, diuen les estadístiques–, que feia més de 80 anys que no es veia a Nova York. També es van suspendre les representacions de 'L’italiana in Algeri', programada per a la funció de nit –sí, sí, dues òperes diferents en un mateix dia, morim d’enveja.

    Fins aquell dia, el Met només havia cancel·lat tres funcions en tota la seva història, totes per defuncions sobtades. La primera, el 1960, va ser la del baríton Leonard Warren, que va morir a l’escenari en plena representació de 'La forza del destino' a causa d’una massiva hemorràgia cerebral. Segons sembla, acabava de cantar l’ària 'Urna fatale', que comença amb un «Morir! Tremenda cosa!». Tenia 48 anys. La segona, 28 anys més tard, va ser un espectador que en l’intermedi de 'Macbeth' es va suïcidar llançant-se des d’un dels pisos superiors. La tercera, un tenor, Richard Versalle, el 1996, per un atac de cor.

    El cas és que aquell dissabte, per a estupefacció dels assistents, el Met va suspendre les funcions per quarta vegada en la seva història. Hi va haver un desallotjament i la intervenció de la policia. La veu d’alarma l’havien donat els músics, que en l’intermedi van veure un home de mitjana edat i raça blanca manipulant alguna cosa a la fossa. Hi va aparèixer una polsina brunenca que alguns van prendre per àntrax i altres per la matèria primera d’un explosiu. 

    ¿La reconeixen, oi? La polsina brunenca era Terry. L’home blanc era Roger, complint la seva promesa. Final (apoteòsic) del segon acte.

Notícies relacionades

Les preguntes que ens deixa l'absentisme universitari

Els ‘apunts’ de Rigola

El tercer acte ha tingut lloc als diaris. Amants de l’òpera consternats, que demanen a Roger que els torni els diners de la seva entrada. Roger escrivint una llarga carta al 'New York Times' explicant la seva història i demanant disculpes («Crec que mai em podré perdonar pel que he fet», diu, compungit), el director del Met contestant-li en termes gairebé paternals («Espero que en les seves pròximes visites al Met no hi hagi incidents») i la comunitat gai profundament enfadada perquè l’ara famós Roger Kaiser no ha reconegut en públic que en realitat ell i Terry eren més que amics: una de les moltes parelletes gais que fan de la cultura una de les seves principals passions. Hi veuen covardia i una oportunitat perduda de donar a conèixer que la comunitat gai és una de les que més freqüenten els ambients culturals dels Estats Units.

    No m’ho tinguin en compte, però, vist l’embolic, i encara que el gest de Roger em sembla preciós, per una vegada donaré la raó a l’Església catòlica i –al mateix temps– un consell al senyor Gelb, director del Met: instal·lin al seu ampli vestíbul, a la placeta de la font o en una part de la botiga de records un pràctic columbari on els que ho desitgin puguin ser inhumats sense polèmica, sense pànic i sense embrutar la moqueta. És possible que fins i tot jo m’interessi per les tarifes.