28 maig 2020

Anar al contingut

L'APREST DOMINICAL

A vegades ser pobre és un luxe

Josep-Maria Ureta

El documental 'Gracias, cap' és un al·legat contra la deslocalització de LVMH

Aquesta setmana la revista Forbes ens ha fet saber qui són els espanyols més rics, o sigui el propietari d’Inditex, Amancio Ortega, que dimarts passat va cobrar 500 milions de dividends de la seva empresa, i també els catalans més rics. Els Andic, Gallardo, Daurella, Carulla i Puig, presents a les botigues de gran consum, juntament amb la primera editorial mundial de llibres en castellà i català, els Lara de Planeta, i el tractant de sang Grífols són les fortunes úniques catalanes. Amb alegria de les televisions, Ortega va quedar proclamat «una de les deu principals fortunes mundials», un altre èxit espanyol nascut a Galícia.
Els editors de la revista Forbes, que ningú ha llegit ni en té a casa seva un exemplar per donar-se importància, sostenen també que Bernard Arnault és la segona fortuna de França i tercera d’Europa, perquè el seu patrimoni (¿qui i com el mesura?) supera els 38.000 milions d’euros. Arnault i família són els propietaris de 60 marques de luxe global sota el nom LVMH, des de les bosses Louis Vuitton (LV) fins a les begudes de luxe (M de Möet i H del conyac Hennesy), amb altres marques de roba (Dior) i de perfums i marroquineria com Loewe, d’origen espanyol.

Estrena modesta

Tant glamur s’ensorra quan es té l’oportunitat de veure el documental Merci patron! (aquí, ¡Gràcies cap! amb subtítols en català i espanyol), que és a les cartelleres de cine espanyoles des d’aquesta setmana. Es va presentar dijous passat amb l’habitual modèstia de mitjans. A Espanya es fa càrrec de la distribució una cooperativa (Compacto SCCL), recolzada per l’experiència del cineasta de culte i productor Aritz Cirbián. Que se n’expandeixi la visió ja només depèn del nombre d’espectadors i de com el valorin els exhibidors.

El Michael Moore francès

La iniciativa del documental és del periodista francès François Ruffin, director de la publicació de combat Faquir, a qui els crítics de cine habituals s’obstinen a presentar com «el Michael Moore francès», sense reparar que Ruffin s’assembla molt més a Jordi Évole. El que ens explica Ruffin, amb totes les tècniques de les pel·lícules que et fan creure que veus una història fictícia –però que en realitat és una història real, ja que Serge, Jocelyne i el seu fill Jérémy Klur existeixen i expliquen la seva pròpia experiència– és un dels grans mals d’Europa, la seva renúncia a ser  industrial. La visió curtterminista d’Arnault i similars ha sigut traslladar la producció als països de l’est d’Europa. No a la Xina, que és més lluny i hi ha costos de transport, sinó a països de la UE com Polònia i Bulgària.
El documental Merci patron! arriba a Espanya precedit d’una llegenda: es va projectar per primer cop a la plaça de la República de París al mes d’abril i es va convertir en un referent dels indignats francesos, que aquell mateix dia van decidir no tornar a casa seva i convertir-se en assemblea, cosa que es va denominar com la Nuit débout, una cosa així com la nit de quedar-se drets No va derivar en res més que una decepció profunda pel mandat d’Hollande. Les eleccions de l’any que ve a França aclariran l’abast de la protesta.
A Ruffin, sense pretendre-ho ni aconseguir-ho, li va sortir el 2015 un documental, tot i que no ho és, perquè té referències dignes del To be or not to be de Lubitsch o Nueve reinas de Bielinsky, pels seus rastres de burla subtil que tant temen els poderosos. N’hi ha prou de captar, amb empatia, un parell d’acomiadats d’una empresa d’Arnault i fer-los protagonistes de l’engany al patró que entronca, per la seva perfecta execució, amb les bromes teatrals espanyoles del Segle d’Or. Hi ha moments que costa d’acceptar que és tracta, de veritat, d’un documental. Tampoc ho és: en periodisme, només s’accepten les trampes de gravació si es tracta d’una denúncia d’il·legalitats. En el que explica Ruffin, no hi ha cap violació de lleis vigents a França. Però mostra com el luxe dels pobres és ridiculitzar els rics.
Però això sí: s’ha de veure aquest documental per les moltes coses que explica, informa del que ja no es llegeix als diaris i a sobre aconsegueix que es passi del cabreig a la riallada en només 84 minuts.