Joves i elecció de vida

Als joves d’avui se’ls etiqueta com a egocèntrics i narcisistes. Potser ho són, però aquesta retirada cap a l’àmbit par­ti­cular es pot entendre com una resposta a les dificultats a les quals s’enfronten.

    El món actual és difícil d’entendre i gestionar; en conseqüència, els joves viuen en una creixent incertesa en la seva transició a l’edat adulta: ¿Quines decisions he de prendre? ¿Seran encertades? Si trobo una feina i l’accepto ¿no acabarà afectant la meva formació?

    En la resposta que els hem donat, hi ha hagut pressió perquè adquireixin l’educació més àmplia i més bona possible accelerant les decisions sobre les trajectòries educatives (des de la infància) i incrementant ad infinitum l’oferta extraescolar. Amb tot això, el pas de la infància a la primera joventut s’escurça, però al mateix temps, s’endarrereix l’inici de l’edat adulta, marcada per la incorporació al treball remunerat.

    Però ¿fins a quin punt és lògic endarrerir aquesta incorporació? En el context actual, les entrades prematures al mercat laboral i l’accés ràpid a l’edat adulta es castiguen amb una situació econòmica pobra i d’estatus baix. Perquè, encara que és veritat que el nivell educatiu dels joves ha anat augmentant, també han crescut de manera progressiva les exigències de qualificació per ocupar un lloc de ­treball. 

    Això suposa un clar avantatge per als joves de les classes mitjanes i altes, que poden allargar la seva joventut invertint en la seva formació reglada, però també en l’extraescolar (coneixement de diversos idiomes, per exemple).

    Un cop acabada la seva educació, excepte els molt privilegiats que han pogut accedir a universitats privades d’elit, rarament troben feines que es corresponguin a les seves qualificacions i, usualment, se’ls paga molt poc. Així doncs, allargar la seva educació no és un desig sinó el reflex de la falta d’oportunitats laborals.

    Els joves d’avui, quan fan les seves eleccions de vida, s’exposen a situacions contradictòries que, en general, solucionen adoptant estratègies de reducció de riscos, les que els marquen la família, l’escola, els mitjans d’informació i la cultura dominant. Per això, la majoria  accepta les institucions d’ensenyament sense que això els eviti sentir-s’hi alineats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

    En aquest punt, els molt adults que marquem les normes, hauríem de reflexionar. Els joves en el seu trànsit a l’edat adulta són experts a gestionar i viure en la incertesa. Els molt adults no ho som i, per tant, les estratègies que els oferim poden ser inoperants. Les seves experiències subjectives, processos d’aprenentatge i les seves demandes de participació en la societat haurien de reconèixer-se, sobretot quan es desvien de les normes i visions de l’edat adulta.

    El problema a resoldre és com articulem les seves experiències i propostes en les estructures de decisió política. ¿Podem?