¿Govern del Parlament?

En un article recent titulat 'El Govern del Parlament', publicat a ‘El País’, el professor Pablo Simón va analitzar les dificultats per a la investidura en l'actual context de fragmentació parlamentària i, entre altres coses, va arribar a la conclusió que “podem veure no només que el Govern té dificultats per aprovar les seves iniciatives legislatives, sinó que el mateix Congrés dels Diputats governa a la contra”. Estic d'acord amb diverses de les qüestions que planteja al seu text, però em sembla molt més discutible que ens puguem trobar amb un “autèntic govern del Parlament”.

I això, per diverses raons: en primer lloc, la nostra Constitució ha configurat un entramat polític i institucional en què la figura clau per a l'orientació política de l'Estat és el Govern: diu l'article 97 de la Norma Fonamental que és aquest òrgan el que dirigeix "la política interior i exterior, l'Administració civil i militar i la defensa de l'Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d'acord amb la Constitució i les lleis".

Aquesta consolidació del Govern es deu, entre altres raons, a la creixent complexitat social, econòmica i tecnològica, i a la imperiosa necessitat d'adoptar mesures, fins i tot de rang legal, amb rapidesa, i per aconseguir-ho la Constitució ha previst la figura del decret llei; tot això ho pot fer un òrgan de dimensions reduïdes, homogeni en la seva composició i clarament jerarquitzat com el Govern, i no un de gran, heterogeni i molt més horitzontal, com el Parlament.

I la preeminència del Govern es mostra, precisament, en la que, almenys en teoria, és la funció essencial del Parlament: la legislativa, ja que és el Govern el que formula la immensa majoria de les iniciatives que finalment es converteixen en lleis, com es pot constatar a la Gran Bretanya, Alemanya o Espanya. I al nostre país això ha passat en moments en què l'Executiu no comptava amb majoria absoluta al Congrés; així, a la VIII Legislatura, en què el PSOE va governar amb el suport de 164 diputats, es van presentar 152 projectes de llei, 140 van ser aprovats, 9 van caducar, 2 es van retirar i 1 va ser rebutjat; per la seva part, les Cambres van presentar 261 proposicions de llei (235 el Congrés i 26 el Senat) i únicament 21 es van convertir en lleis; és a dir, que sense comptar amb majoria absoluta, encara que sí amb bastants més diputats que els que formen avui el Grup Popular, va prosperar el 92% dels projectes del Govern i només el 8% de les iniciatives del Parlament.

'CONTROL' DEL GOVERN

En segon lloc, el Govern té el monopoli de la presentació de la norma legal més important de cada any: el projecte de pressupostos, i és el Govern el que "controla" les esmenes que pot plantejar el Parlament: si suposen un augment dels crèdits o una disminució dels ingressos, l'Executiu hi ha d'estar d'acord perquè es puguin tramitar.

És veritat que res impedeix, en termes teòrics, que les Cambres aprovin o reformin, al marge de la voluntat del Govern, normes legals que no impliquin ajustos pressupostaris, però, obviant ara que cada vegada és més difícil fer reformes de calat que "no costin" diners, s'ha de tenir en compte que si es tracta de matèries pròpies de llei orgànica és imprescindible el suport de la majoria absoluta de la Cambra (per exemple, per reformar la llei electoral, la d'educació o la de seguretat ciutadana) i aquesta xifra requereix, en el context actual, bé la suma dels vots de PSOE, Units-Podem i Ciutadans, o bé la de PSOE-Units-Podem i els Grups Nacionalistes. 

Veurem en quines matèries i, sobretot, amb quin abast poden arribar a acords aquests grups parlamentaris, ja que no sembla que sigui del tot coincident el que pensen els uns i els altres del sistema electoral o l'educatiu. Sense oblidar que el PP té majoria absoluta al Senat i pot demorar la tramitació de les lleis i que l'imprescindible desenvolupament reglamentari de les lleis aprovades correspondria, ¡és clar!, al Govern. 

En tercer lloc, una vegada investit per majoria simple (més vots a favor que en contra) un Govern del PP, el seu reemplaçament per un nou Executiu a través d'una moció de censura exigiria, en tot cas, el vot favorable de la majoria absoluta (176 diputats) a la persona que encapçalés aquesta iniciativa, cosa que tampoc sembla fàcil d'aconseguir. I és que, tal com està configurada a la Constitució espanyola, la moció de censura, abans que un mecanisme de control extraordinari al Govern, és, més aviat, un instrument que contribueix a dotar d'estabilitat la majoria governant, que ho seguirà sent mentre no hi hagi un acord molt ampli per substituir-la.

UNA ARMA DISSUASÒRIA

Notícies relacionades

Rajoy es prepara per a la investidura davant un PSOE afligit

Illa, malgrat Sánchez

Finalment, i davant la tessitura d'un Congrés que pogués posar en perill amb la seva activitat legislativa "l'obra" del Govern del PP en la legislatura passada o que es negués a aprovar “el seu” projecte de pressupostos, l'Executiu compta amb una important arma dissuasòria -més en el context actual de crisi del Partit Socialista i de no aparent creixement d'Units-Podem i Ciutadans-: la dissolució de les Cambres i la convocatòria de noves eleccions, cosa que podrà fer una vegada hagi transcorregut un any des de l'anterior dissolució. I aquest període de treva venç el 3 de maig del 2017; és a dir, d'aquí poc més de sis mesos el president del Govern tindrà a la seva disposició la possibilitat de posar punt final a aquesta legislatura i enviar a casa la majoria de ses senyories; això sí, amb el Govern continuant, com ha passat al llarg de l'últim any, en funcions.

Per tot plegat, em temo que és més probable un Govern que segueixi campant pels seus furs, encara que, òbviament, aquests siguin menys extensos que a la legislatura passada, que un autèntic “govern del Parlament”.