Homs davant el Tribunal Suprem
La declaració ahir davant el Tribunal Suprem d'un representant popular és un fet insòlit en el món occidental. Insòlit perquè demostra al món com és de magre el camp de la política a Espanya.
S'atribueix a Espartero, havent-la fet seva també Azaña, la sentència que, per al bé d'Espanya, s'havia de bombardejar almenys cada 50 anys Barcelona. Certament, eren altres temps. Avui, en cap cas. A diferència d'altres moviments d'emancipació nacional o revolucionaris en la postguerra del Vell Continent, a Catalunya no s'ha trencat ni un plat. Davant l'absència de violència, l'Estat reacciona amb la Brigada Aranzadi, és a dir, posant en marxa una peculiar interpretació, primer del dret en general i després del Dret Penal. Es diria que el fantasma de l'Uruguay segueix fondejat al port de Barcelona.
Els delictes que s'imputen a l'ara diputat a Corts Francesc Homs quan era conseller de Presidència són malversació, desobediència i prevaricació. Tenint en compte la seva condició d'aforat, el cas correspon al Suprem. Aquí neix una nova sorpresa: els delictes que se li imputen són diferents dels imputats formalment als seus excompanys de causa davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en la qual inicialment figurava. Crida l'atenció: els mateixos fets, però dues qualificacions indiciàries diverses, amb abast material divers. A Barcelona, com que va desaparèixer la malversació, ja no hi ha en joc la pena de presó; a Madrid, sí.
Peculiar interpretació
Deia abans que estem davant una peculiar interpretació del dret. No és una mera disquisició professoral. Per no acusar-lo com volia el Govern central, l'anterior fiscal general de l'Estat va ser defenestrat i es va haver de recórrer al sacrosant ordeno y mando perquè els fiscals catalans, díscols a l'inici, finalment interposessin una querella contra Artur Mas, Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau. O sigui, que no ho veien gaire clar. Més aviat negre molt fosc.
De totes maneres, repassem-ho. La prevaricació requereix dictar una resolució manifestament injusta tot i saber que és il·legal. Estem davant l'execució d'un mandat legal -el de la llei de consultes- amb una il·legalitat que no havia sigut encara establerta, sinó que només estava suspesa. De desobediència n'hi ha, com fins ara ho està entenent el mateix Suprem, quan s'ha dictat una ordre personal, expressa i directa. Aquesta ordre per part del Tribunal Constitucional no existeix. No es va comunicar res personal ni directe, ni va aparèixer el terme ordre en les providències del Constitucional.
Notícies relacionadesFinalment, la malversació, després de la reforma penal del 2015, ha quedat pràcticament sense contingut. No és una cosa gens estranya, tenint en compte que hi ha membres del PP imputats. Tot plegat sense comptar amb l'amenaça de detenir el diputat Homs si no compareixia. La citació passava per alt, un fet sorprenent en la primmirada Brigada Aranzadi, que la incompareixença per part de l'imputat no és cap delicte i que els diputats tan sols poden ser detinguts en cas de flagrant delicte.
Encara s'està a temps que el dret segueixi les seves pròpies regles i no es doblegui a la política de vol gallinaci. Això succeirà si el Suprem actua posant l'accent en el seu substantiu i no en el seu adjectiu i així evita tornar a caure, per exemple, en les fintes semàntiques que el van portar a les inefables i alegals doctrina Botín (per absoldre) i doctrina Atutxa (per enjudiciar i condemnar).
