Il·lusionats, il·lusos i sofistes

Molts esclaus dels estats sudistes desconfiaven dels ianquis abolicionistes. Com a màxim, aspiraven a tenir amos amables, ni els passava pel cap poder esdevenir persones lliures. No havien conegut res més que la servitud. Acceptaven un cert ordre fatal que els condemnava a la submissió. El millor, doncs, era la benvolença de l'amo. És més: ¿què en farien de la llibertat, si no sabien com exercir-la?

La majoria dels jueus dels guetos nazis trobaven que els kapos eren dels seus. Els col·lectius llargament sotmesos solen reaccionar així. Desenvolupen una síndrome de dependència característica. Fins que alguns diuen prou i reverteixen la tendència. En la proclama de la Junta Tuitiva de la Intendencia de la Paz, protogovern bolivià format l'any 1809, es manifestava: «Hemos guardado un silencio bastante parecido a la estupidez que se nos atribuye por el inculto español, sufriendo con tranquilidad que el mérito de los americanos haya sido siempre un presagio de humillación y ruina».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els catalans ni som esclaus, ni vivim en cap gueto, ni constituïm formalment cap colònia. Però sofrim esclavitzants limitacions deletèries en la nostra capacitat de decisió col·lectiva. Semblantment, reaccionem sovint amb la pusil·lanimitat que denunciava la Junta Tuitiva. Alguns de nosaltres dipositen més esperances en el canvi d'Espanya que en el futur de Catalunya, com si els mals que es tracta de combatre mostressin cap signe de començar a remetre.

Caldria preguntar-se si aquesta actitud no es «bastante parecida a la estupidez». L'artífex del problema no aporta mai la solució. Les incerteses de la independència no basten per resignar-nos amb una pobra millora il·lusa o sofista d'aquest passat de submissió que és encara el nostre lamentable present. Més que res, ha de preocupar-nos què decidim resoltament de fer. I creure-hi.