La roda
L'Espanya buida
/
Amè i interessantíssim l'assaig La España vacía. Viaje por un país que nunca fue, publicat per Turner, on Sergio del Molino planteja l'existència de dues Espanyes contraposades: la urbana i la rural, aquells pobles dispersos altiplà endins, abstrets sota la tirania del sol, a vegades amb una densitat de població equiparable a la de Lapònia. La fractura entre totes dues va cristal·litzar durant el que ell anomena el Gran Trauma, l'èxode massiu del camp a les ciutats a mitjans del segle XX, una sagnia que Franco va propiciar amb la seva ànsia per industrialitzar el país corrents i de pressa. Madrid, Barcelona i Biscaia van duplicar o van triplicar la seva població, mentre l'interior es convertia en un erm.
Encara que l'Espanya buida és més aviat un estat mental, el seu mapa abastaria Aragó, la Rioja, les dues Castelles, Extremadura i un bon tros de l'Andalusia i la Galícia interiors. Segles d'abandonament i misèria en territoris on es van fer miques els sectors agraris que no van saber adaptar-se a la producció massiva. Però vet aquí que el camp es va agafar la revenja en la forma d'una llei electoral que afavoreix les majories parlamentàries mitjançant la sobrerepresentació dels seus vots, una trampa de la qual s'han beneficiat tant el PSOE com el PP -sobretot aquest- sense traduir-ho en millores directes. Per a això hi ha els barons: tu em votes i jo et porto l'AVE; és a dir, el mal del clientelisme o la immensitat del no-res. El malestar urbà, encarnat en Podem i Ciutadans, no ha pogut trencar un sistema malalt de corrupció.
Seria injust limitar el llibre de Del Molino al que s'ha exposat aquí, per reduccionisme, per la riquesa de meandres que suggereix la lectura. Però no aconsegueixo treure'm del cap una imatge recurrent, la d'una Espanya en forma de campana: la perifèria, litoral i a la seva; al mig, l'oblit; i al mateix centre, un batall, marmori i immòbil, anomenat Mariano Rajoy.
