Croàcia, un país sense culpables
Gospic, un preciós poble croat de la regió de Lika, tenia 9.000 habitants, el 40% serbis, abans de la guerra del 1991, la segona de les quatre que van aniquilar Iugoslàvia. És un símbol del que va passar a Krajina (expulsió de 200.000 serbis) i del que passa a Croàcia, un país sense culpables. Per als nacionalistes, que ho són gairebé tots, no hi va haver errors en la Domovinski Rat (guerra de la pàtria). Tot estava justificat per la independència. Al ser una causa justa, desapareixen els crims i les matances, només hi ha accidents, danys col·laterals.
Els croats de Franjo Tudjman, impulsor de la independència, primer president i pare de la pàtria, van tenir sort que el serbi Slobodan Milosevic s’emportés els pitjors titulars en la premsa internacional, que se’ls mereixia. Va carregar amb les culpes de les massacres. Els seus serbis de Bòsnia i Hercegovina van ser responsables del setge de Sarajevo (10.000 morts en 44 mesos) i de la matança de més de 8.000 homes musulmans a Srebrenica. Tudjman va tenir fins i tot sort de morir-se aviat (1999), el mateix que Gojko Susak (1998), el seu ministre de Defensa. Tots dos van fer prou mèrits per acabar a l’Haia.
A Belgrad vaig conèixer un psiquiatre serbi expert en trauma col·lectiu. Deia que la pèrdua de Kosovo portaria Sèrbia a tocar fons i des d’allà podria enfrontar-se al que havia passat, assumir culpes i avançar en un procés de reconeixement de l’altre. És un camí llarg i complex. Es necessiten referents socials valents, i pedagogia. A Croàcia, deia el psiquiatre, no hi ha acceptació de culpa entre els dirigents i en gran part de la ciutadania. Només es dóna en una minoria d’intel·lectuals. Slavenka Drakulic, que viu en un semiexili entre Estocolm i Zagreb, és una bandera d’honestedat.
SENSE ACORDS
Croàcia celebra avui les segones eleccions legislatives en menys d’un any. Igual que a Espanya, els seus partits no aconsegueixen acords per formar un Govern estable i els seus votants semblen entestats a votar el mateix. Almenys, la molt conservadora Unió Democràtica Croata (HDZ), creada per Tudjman, va canviar de líder; en comptes de Tomislav Karamarko, un home tòxic entestat a remoure la merda del passat, però sense netejar-la, presenta Andrej Plenkovic, més preocupat per l’economia; perdó, per vendre contes sobre la recuperació econòmica.
Els socialdemòcrates mantenen com a candidat Zoran Milanovic, que ja ha sigut primer ministre. La seva gestió econòmica al capdavant del Govern va ser un desastre. És la seva principal rèmora. També ho és la seva especialitat a ficar-se en merders. L’últim ha sigut comparar el Govern de Sèrbia amb els col·laboradors nazis de la segona guerra mundial i afirmar que Bòsnia i Hercegovina està plena de malvats. Milanovic és un populista que podria ser el líder dels conservadors del HDZ.
La rèmora del HDZ és la corrupció i va encara pitjor en qualitat de memòria històrica. No s’amaga a dissimular les seves simpaties. L’últim Govern, que va durar cinc mesos, va nomenar ministre de Cultura Zlatko Hasanbegovic, presumpte historiador que és un propagandista de les bondats dels feixistes croats.
Els nacionalistes croats se senten còmodes amb l’Estat ústaixa de Davant Pavelic, un titella d’Adolf Hitler i de les SS. Pavelic va ser un assassí en sèrie la crueltat del qual semblava excessiva fins i tot als nazis (llegeixin Kaputt, de Curzio Malaparte, i busquin dades del camp de Jasenovac).
Estan tan encallats en aquella època, que senten com un precedent justificable de la independència, que encara no debaten sobre els crims comesos els anys 90. És difícil que aquesta Croàcia impulsi la reconciliació. Se’n va perdre la gran oportunitat fa tres anys, abans de la incorporació a la UE. Són els protegits d’Alemanya.
DIVISIÓ POC ROTUNDA
Se suposa que els socialdemòcrates connecten millor amb l’ADN antifeixista dels partisans de Tito mentre que el HDZ hereta emocionalment el bàndol ústaixa. La divisió no és tan rotunda dins de la societat. El mateix Milanovic no dissimula l’orgull que el seu avi fos un feixista de Pavlic.
Entre el 16 i el 18 d’octubre del 1991, membres de la 118 Brigada d’Infanteria de la Guàrdia Nacional Croata es van endur els serbis que encara no havien fugit de Gospic. Es creu que en van matar entre 100 i 120; després van intentar fer desaparèixer els cossos. L’Haia va trigar a investigar un crim que havia quedat silenciat. La importància simbòlica de Gospic, que ens informa del clima polític actual, està en la reacció dels habitants croats davant la matança. No s’hi van oposar, no van mediar per evitar-la. Després de l’eliminació dels seus veïns serbis, amb els quals havien conviscut i havien celebrat festes, van entrar a casa seva i els van robar els televisors, els sofàs, les làmpares, tot. Els assassins van arribar de Zagreb, però els culpables segueixen a Gospic.
