Poma i pecat

Mentre Apple presenta el nou Iphone, el 7, amb tot luxe de detalls (dues càmeres, auriculars sense fils...) i amb una posada en escena discreta -per l'estètica- però sorollosa -pel ressò-, a Europa encara cuegen la sanció de Brusel·les a la multinacional i els dubtes d'Irlanda a l'hora de cobrar la picossada que Apple deu a l'illa. ¿Deu 13.000 milions d'euros, més interessos, la companyia de la poma mastegada? ¿De debò? ¿No va ser la mateixa Irlanda que els va prometre que no ho haurien de pagar i que es conformaven amb quatre rals mentre asseguressin, això sí, uns quants milers de llocs de treball? ¿Quin dret té ara Irlanda a reclamar quan justament ha fonamentat el seu creixement recent en el propòsit de no fer pagar a canvi d'inversió en inserció laboral? ¿I com es podria entendre que un país no fes valer el seu dret a disposar, de cop, de tot el pressupost de Sanitat, pagat per la companyia americana?

L'assumpte de la sanció a Apple posa sobre la taula la validesa de tot allò que hem convingut a anomenar Europa. Si no hi ha una política fiscal unitària, la percepció d'una unitat política s'esvaeix. En un altre ordre de coses, és el mateix dilema que ha plantejat la crisi dels refugiats. ¿Ens podem creure una Europa que funciona com un regne de taifes? I encara més: ¿quina seriositat té una CE que presideix qui, en el seu moment, va ser el principal avalador de la discrepància tributària?