Canvis sigil·losos

'Frankieand Johnny' rankieand Johnnyés una cançó popular nord-americana, una obra de teatre off-Broadway i un film del recentment traspassat Garry Marshall protagonitzat per Al Pacino i Michelle Pfeiffer. La pel·lícula s'acaba amb els protagonistes rentant-se les dents, ell amb un raspall nou escollit entre els diversos d'envasats que ella tenia al seu lavabo. És una producció de 1991, però ja aleshores era normal que la gent es rentés les dents després de cada àpat i que tingués a casa raspallets nous de recanvi. Quan jo era petit, fa 60 anys, tot això hauria estat una raresa.

Els primers raspalls dentals són del segle XVI, però no se'n popularitzà l'ús fins al XIX. Eren de pèl de cavall o de porc (en castellà, de les fibres encara se'n diu cerdas); després es van fer amb fibres vegetals o sintètiques. En tot cas, tenien pocs usuaris, la majoria preferia escurar-se les dents amb un bastonet. A l'Àfrica subsahariana i a l'Orient Mitjà, encara avui és corrent que la gent vagi rosegant un branquilló de fusta d'adai o àrac, el qual, en esfilagarsar-se, esdevé una mena de raspall que, a més, conté substàncies bactericides i fluor. L'adai és un arbre científicament anomenat Salvadora persica, descrit per Carl Linné i dedicat a Jaume Salvador, botànic català que va viure a cavall dels segles XVII i XVIII.

Els dentistes demostren que és imprescindible rentar-se les dents per combatre amb una certa eficàcia la placa bacteriana. Però els humans no hem pres aquesta precaució durant el 99,9% de la nostra història, per això els cementiris són plens de dents corcades. O de dents absents. Raspallar-se-les tres cops diàriament i durant un parell de minuts cada cop és una cosa molt moderna. Anys enrere, amb un cop al dia passàvem. I res de col·lutoris ni fils dentals. El fil dental, bé que ja es coneixia en l'antiguitat clàssica (era de seda, i per això encara en diem seda dental), no es va popularitzar fins que el reinventà, l'any 1815, un dentista de Nova Orleans anomenat Levi Spear Parmly. Els egipcis es rentaven les dents amb una mescla de pedra tosca, sal, mirra i pebre, però la pasta dentifrícia pròpiament dita també és prou moderna, jo encara m'he fet un fart de rentar-me-les amb bicarbonat o amb perborat sòdic. El primer col·lutori dental va ser elaborat en el segle XVII per l'holandès Anton van Leeuwenhoek, pare de la microbiologia i també inventor del microscopi, però no duia clorhexidina o permethol, com els moderns introduïts fa mig segle per l'odontòleg noruec Harald Löe, sinó vinagre i brandi: hi hem perdut...

No som prou conscients de l'enorme transcendència del recent canvi en els hàbits higiènics i, en tot cas, no ens adonem de la rapidesa i de la discreció amb què s'han produït. Moltes coses importants han canviat sigil·losament en els darrers decennis, més enllà de l'espectacular irrupció de l'electrònica o de la informàtica. Pensem també en els mocadors de paper o en l'hàbit de dutxar-se.

Guardar-se els mocs a la butxaca, ni que fos en un delicat mocador de batista, ens sembla avui una grolleria, però ho hem fet educadament durant anys i panys. Durant la primera guerra mundial, l'empresa texana Kimberly-Clark subministrà a l'Exèrcit cotó de cel·lulosa per fer caretes antigàs i benes. Se'n derivaren tovalloletes desmaquilladores que esdevingueren mocadors rebutjables l'any 1924 amb el nom comercial de Kleneex, marca que ha esdevingut un ètim: clínex significa avui mocador de paper. L'any 1929, Kimberly-Clark començà a cotitzar a la borsa de Nova York, i de modesta indústria paperera passà a multinacional de la higiene...

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A la GrÈcia clàssica, alguns ja es dutxaven. Hi ha representacions sobre ceràmica que ho demostren, i a Pèrgam s'han descobert dutxes col·lectives. Els romans també ho feien. Però la caiguda de l'Imperi comportà la caiguda de la higiene europea durant més d'un mil·lenni... Molts europeus feien servir regadores per mullar-se i rentar-se, però la dutxa moderna, amb aigua freda i calenta, no aparegué fins a l'any 1872, inventada per Merry Delabos, metge de la presó de Rouen. L'any 1879, l'Exèrcit prussià instaurà la dutxa obligatòria per a la tropa (suposo que amb aigua freda...). Amb el segle XX, la dutxa privada entrà a les llars, quasi sempre combinada amb la banyera. Avui n'hi ha a cada casa, molt sovint vinculada a un plat i sense banyera. És un element capital de la higiene diària, però ben pocs són conscients de la seva tan discreta, recent i decisiva irrupció.

Per als més joves, la dutxa és pura quotidianitat. Com el raspall de dents o els clínexs. En realitat, es tracta de beneïdes innovacions. Innovacions sigil·loses que han tingut efectes demogràfics colossals: nets, vivim més. Pensem-hi en dutxar-nos, encara que només sigui una dutxa per combatre la calor...