'Que coisa mais linda'

Un escenari prebèl·lic. Això semblava Maracaná en les hores prèvies a la cerimònia d’obertura. Tanquetes cuirassades, helicòpters i grups de militars armats fins a les dents, alguns apostats en ponts i passarel·les amb mires telescòpiques i fusells d’assalt, van vetllar per la seguretat. No hi va haver incidents de menció. Va triomfar l’alegria i la pluralitat, la música i els colors càlids.

Més que res, el que volien els carioques era oblidar-se dels seus innombrables problemes i sambar fins a cansar-se. La samba va arribar al final de l’emocionant i efectista cerimònia d’obertura, que va incloure les actuacions d'artistes com Paulinho da Viola, Caetano Veloso i Gilberto Gil, entre altres grans icones de la música brasilera. 

La festa va començar amb Aquele abraço cantat per Luiz Melodia i va acabar amb l’esbroncada al president en funcions Michel Temer quan va declarar inaugurats els Jocs de la XXXI Olimpíada. Entremig, l’èxtasi quan va sonar el País Tropical i el Rap da felicidade, l’himne dels desheretats a les faveles. Una vegada i una altra, els carioques s’aixecaven dels seus seients per ballar. Els guiris, mentrestant, es feien el selfie del somriure forçat o omplien l’estadi olímpic de llum amb els seus cel·lulars. Tot espectacular i contagiós, com correspon a un país enamorat de la música i el ball, amb una gran diversitat racial i cultural.

Una altra vegada la festa celebrada a Montjuïc fa 24 anys va servir de referent per als 50 primers minuts de cerimònia a Rio de Janeiro. Un altre cop el mar i els seus reflexos, aquesta vegada un oceà, va ser un dels grans protagonistes. Carlos Drummond de Andrade va poetitzar la riba de Copacabana com «el mar que escriu una ciutat». La música de Tom Jobim, que arrencava a cantar quan tornava a Rio desbordat de saudade i veia des de l'avió la platja d'Ipanema, va sonar una altra vegada per a la garota Giselle Bündchengarota, que va travessar la gespa de Maracaná amb el seu balanceig que és més que un poema. La model va seguir el camí traçat per les línies al seu dia dissenyades per l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer, i va acabar davant una favela virtual situada al fons del camp carioca. Si entres en una favela real, pot ser que en surtis pelado (nu), asseguren els carioques. El guió de la cerimònia, retocat a última hora, va impedir saber si la garota Bündchen té la pell daurada pel sol d'Ipanema.  

CARNAVAL A L'HIVERN

L'al·legat ecològic no podia faltar en un país amb un bosc alberga, encara, la més gran biodiversitat del planeta. Cada atleta va rebre una llavor d'un arbre autòcton, «per plantar la pau i deixar que creixi» al Parc Olímpic. Massa simbòlic, potser. Al perímetre de Maracanám hi flueix un canal d'aigües fecals amb una pudor que resulta intolerable. Jobim deu estar més trist que mai, envoltat d'una bellesa que existeix però que sucumbeix a la cobdícia de cada dia.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Des del 92, les estrenes olímpiques han il·lustrat la història i, sobretot, el caràcter de qui les organitza. De la grandiosa majestuositat de Pequín a l’extravagant excentricitat de Londres, les cerimònies d’obertura només canvien en la forma i molt poc en el fons. A Rio, divendres a la nit seguia bategant el soroll del carnaval en ple hivern austral: samba, color, molta alegria i no poca sensualitat.

Per a la tediosa, a estones, desfilada dels millors cossos del planeta, la megafonia del Maracaná va descarregar ritmes llatins i fins i tot es va atrevir amb la rumba zairesa. Zero reggaeton, un detall digne d'agraïment. L'equip espanyol es va emportar, un altre cop, la medalla d'or al descontrol, compartint podi amb brasilers i nord-americans. Molt poc queda d’aquelles desfilades paramilitars d’anys enrere. Deu resultar difícil no moure els malucs i mantenir la marcialitat quan sona la polirítmia llatinoamericana.El poble brasiler, acostumat a patir i gaudir alhora, va rescatar de la misèria i l’abús per uns instants els que en pateixen diàriament.