La cultura, de cap per avall

Totes tres coincidim: si inesperadament comptéssim amb un dineret, faríem alguna reforma a casa nostra. Llavors vaig recordar la pel·lícula de 1959 de Fernando Fernán Gómez, La vida alrededor, en què un matrimoni reforma el seu brut piset sense que allò acabi mai. En cada escena apareix un paleta sota la taula, al costat del bressol, al capçal del llit. Com que som professionals de la cultura, vaig pensar si la nostra reforma somiada no seria potser una metàfora simplista d’aquella que no podem fer, la del sector cultural.

    ¿I què reformaríem de la cultura? La llista és molt llarga, però té punts molt evidents. Un, l’IVA que tant mal fa a les arts escèniques. Només en l’última setmana dues prestigioses sales alternatives, La Guindalera i Kubik, han tancat a Madrid. Els espectacles de més de dos actors són un luxe asiàtic perquè els comptes no donen per a un elenc més ampli. No parlem ja de decorats. La caixa negra s’ha tornat omnipresent. Per amortitzar les sales fan diversos espectacles al dia, cosa que obliga a escenografies senzilles i desmuntables, i fins i tot intercanviables, i els espectadors, ho sàpiguen o no, fa diverses temporades que reben menys pels mateixos diners. Falten mesures de foment que pal·liïn les diferències entre el teatre públic, que compta amb altres recursos, i el privat que ha anat retrocedint en les seves possibilitats.

    Segon, la pirateria o, sent més precisos, la competència deslleial, el mercat negre, l’economia submergida de la música, el cine i els llibres que el Govern s’ha negat a combatre en aquesta legislatura. Mentre els nostres productes puguin ser revenuts per qui li surti dels nassos sense sol·licitar permisos ni llicències, ni tributar, ni pagar seguretat social, no hi haurà possibilitat de recuperació.

PEl que fa a la música, es considera fabulós que abundin festivals i concerts, però el que significa és que hem tornat a l’època dels joglars, com si les gravacions ja no existissin. I les gravacions permetien, entre altres coses, la difusió intensiva dels repertoris. Sense capital per a promoció, els discos (o la seva versió actual en streaming) llangueixen. Ara són els músics els que de bar en bar, d’escenari en escenari, porten les seves melodies fins als oients, de manera que l’espectre d’influència d’un artista nou o emergent es veu completament minvat.

    És especialment perjudicial per a la música del nostre propi país. Els artistes internacionals desenvolupen les seves carreres en mercats sans i compten amb el suport i la promoció d’empreses estrangeres que ja van amortitzar la inversió i poden perdre diners aquí si mantenen la popularitat i una posició dominant. Passa igual amb el cine. El nostre debilitat mercat a penes ofereix retorn a les distribuïdores i allò del peix gros que es menja el peix petit és encara més greu. El peix gros ja no deixa néixer els alevins de manera que l’oferta cultural es fa més homogènia, menys variada.

    Al Fòrum Barcelona Edita ho explicaven José Crehueras, president de Planeta, i Núria Cabutí, directora general de Penguin Random House: no hi ha proporció entre el nombre de dispositius electrònics venuts a Espanya i les minses vendes de llibres digitals. Simplement es pirategen, però no perquè la gent sigui malvada i no tingui consciència que en la indústria editorial hi treballen milers de persones, sinó perquè estan disponibles gratis. Els nens i nenes nascuts en l’era digital no saben ni que existeix l’opció de pagament, perquè, com deia el crític musical Diego Manrique, és aigua de l’aixeta. L’obres i surten cançons, pel·lícules, llibres. Però a diferència de l’aigua de les nostres cases, ni hi ha comptador ni factures, de manera que també el valor simbòlic d’aquests béns s’ha desplomat.

Notícies relacionades

Jo ja no voto

Això no ha d’anar de percentatges

    Els responsables que de l’aixeta ragi aigua robada no són els usuaris, sinó els que acaparen els dipòsits sense demanar permís a ningú ni remunerar els fabricants, però guanyant-se uns diners molt bons i molt fàcils, és a dir, els titulars d’aquestes incomptables webs i, per extensió, el Govern, que, tenint els instruments, no les tanca.

La pirateria va trobar a Espanya un excel·lent caldo de cultiu perquè al llarg de la nostra història ni el coneixement ni la cultura han sigut valorats. Segles de descrèdit i sospita es van iniciar amb la contrareforma. L’omnipotent Església catòlica i les monarquies es van valer d’ella per controlar l’educació i limitar l’abast de la Il·lustració. La nostra manera de pensar col·lectiva veu la cultura com a ornament, no com a servei públic imprescindible al desenvolupament de la societat. En aquesta mentalitat segueixen lamentablement els nostres dirigents tant si ocupen càrrecs de responsabilitat pública com privada. I mentre no canviï aquesta actitud, sempre tindrem paletes sense rematar els seus nyaps en els nostres febles pisets culturals, com li passava al personatge de Fernán Gómez.