19 d’oct 2020

Anar al contingut

L'APREST DOMINICAL

El canari a la mina de carbó

DANIEL LEAL-OLIVAS

El canari a la mina de carbó

Josep-Maria Ureta

Els antics membres del CAREC van analitzar els efectes del 'brexit'

La decisió dels britànics d’abandonar l’actual Unió Europea, per majoria i en un referèndum forçat més pels governants que per la població, ha provocat en el si de la política britànica un fet modèlic: qui perd se’n va a casa; i entre governants europeus, el desconcert després de la seva falta de compromís en la necessitat que la Gran Bretanya segueixi dins del projecte il·lusionant de la gran Europa.

¿I el món econòmic? Depèn. Els que sucumbeixen a la fascinació que només els diners i el benefici governen el futur hi han vist una oportunitat especulativa, i més per la contradicció: des de la City de Londres (la ciutat dins de la metròpolis de Londres, amb alcalde propi designat i no elegit; i també el segon centre mundial financer darrere del de Nova York), s’han passat dècades criticant l’afició dels euròcrates de Brussel·les a reglamentar-ho tot. Però va votar contra el brexit i ara encapçala una proposta de segona consulta, que demostra la seva particular visió de la democràcia: si no m’agrada el resultat, tornem a votar.

FÒRUM SOBRE L’ACTUALITAT Si hi ha un perquè del brexit, més enllà de la política i de les emocions, s’haurà de fiar, també, a l’anàlisi del món econòmic d’ampli espectre, és a dir, acadèmics, professionals i directius. Un d’aquests fòrums va ser, en la passada legislatura, el Consell Assessor per a la Recuperació Econòmica de Catalunya, el CAREC. Que no estigui en funcions no impedeix que els seus membres segueixin reunint-se per debatre l’actualitat política i què podrien aportar els seus coneixements.

Els carecs mantenen les reunions per dues raons. Quasi sis anys de debat quinzenal, els divendres, al Palau de la Generalitat, gratis et amore, acaba generant afecte. La segona, més important, segons un dels fixos a les trobades, és que «ara ningú necessita tenir raó». L’últim reunió es va fer el passat dia 8 a la seu de l’antiga Caixa de Sabadell, un exquisit edifici centenari de Jeroni Martorell, gaudinià, per invitació del degà del Col·legi d’Economistes, Joan B. Casas.

Tema únic (gairebé; també una mica de les relacions JxSí/CUP): la qüestió britànica i la UE. Sense ser exhaustius, hi eren Salvador Alemany, Joan Majó, Heribert Padrol, Marta Espasa, Joaquim Triadú, Oriol Amat, Andreu Mas-Colell, Joan Ramon Rovira, Germà Bel, Guillem López Casasnovas, Jordi Baiget, Toni Brunet… Per a curiosos: segueix el costum dels reunits de pagar el menjar a l’escot. Vint-i-cinc euros del menú de l’empresa Ristol de Castellbisbal (servei a part). 

VISIÓ ALLUNYADA DE TÒPICS El que dèiem. Brexit. Una visió molt allunyada dels tòpics publicats. Pels econometristes, l’impacte pot ser de pèrdua d’un punt del PIB a la Gran Bretanya i del 0,3% a l’eurozona. Una prova que encara no hi ha evidències certes. L’anàlisi d’aquell divendres a Sabadell es va estendre més enllà del resultat del brexit, fins a buscar-ne causes. Enteses com la composició segmentada del vot. 

Els professionals d’elit (pocavergonyes que critiquen els reglaments de Brussel·les i ara demanen segona volta) i els més ben tractats per la globalització han sigut superats per la coalició, sense que sabessin que ho eren, de jubilats, obrers mal pagats i gent de bona fe que temen que la immigració dilueixi la seva identitat. Un cert replegament a les fronteres interiors que no sembla ser exclusiu dels britànics, ni patrimoni de les dretas o les esquerres, que rememora els ludites que rebutjaven la indústria a finals del XIX.  

Els carecs accepten/exigeixen una revisió profunda del model de la UE encara que sigui a costa d’acceptar la contradicció d’augmentar la flexibilitat («tantes velocitats com països integrants», segons els més pròxims a models anglosaxons). La tesi dominant era que el brexit no és tan transcendental com s’està dient, pot provocar una convulsió positiva en els òrgans de govern de la UE per la seva falta de flexibilitat, i ha provocat allò que ningú volia afrontar: l’amenaça populista avança.

The canary in the coal mine, el canari a la mina de carbó, semblava el lema dels participants al debat. Al·ludeix a la proposta de John S. Aldane a finals del segle XIX perquè els miners del carbó penetressin a les entranyes de la terra acompanyats d’un canari, per la seva especial sensibilitat per detectar el metà i el monòxid de carboni. Un sentinella avançat. Els governants europeus han abusat de les seves especulacions sobre fins on podrien avançar lluny de l’ambient polític que es respira al seu voltant. El canari ja no xiula. Un avís.