Sense lideratges

Imaginin, o recordin, una situació com la següent. En un llarg túnel ferroviari sota els Alps es produeix un incendi en un tren. Les flames no es propaguen però tot es va omplint de fum. La gent baixa. Laments, confusió, mocadors al nas, estossecs, llàgrimes i foscor. Un dels passatgers crida «cap aquí» i es posa a caminar túnel amunt. Quasi tothom el segueix. Només sobreviuran els pocs que no l'han sentit o que no li han fet cas. El líder només pretenia allunyar-se del foc però no es fixa en la qüestió fonamental. El túnel fa pujada. Van amunt per la foscor, sense pensar que el fum els acompanya i s'espesseix. Tots moren intoxicats. Els pocs que van emprendre la fugida en direcció contrària es van salvar. Com que anaven avall, aviat van poder respirar aire cada cop menys tòxic. No és que hi haguessin pensat, sinó que se'n van assabentar després del rescat. Si no hagués sorgit un líder, cadascú hauria fugit del foc pel seu compte i s'hauria salvat més gent gràcies a l'atzar. Si el líder hagués pensat en el comportament del fum o assenyalat la direcció contrària, també per casualitat, la majoria s'haurien salvat.

Evidentment, no totes les situacions col·lectives són tan dramàtiques ni totes requereixen lideratge. En general anem fent amb pocs referents i preferim que els de dalt no ens atabalin gaire. Tot i això, els lideratges són més necessaris quan les societats topen amb cruïlles i no saben quin camí emprendre, quan dubten o regna la confusió. Catalunya, Espanya i Europa es troben immerses en incerteses importants. Haurien de sorgir líders, i si pogués ser no del tot improvisats, però no és el cas. Ningú es postula. La gent tendeix a desconfiar. El 'brexit' és l'exemple més clar i més rellevant de l'absència de lideratges, provocada en aquest cas, i potser no és l'únic, per la falsificació de l'alternativa a càrrec dels polítics. Politiqueria en comptes d'alta política. Dirigents que calculen sobre les seves possibilitats de supervivència en comptes de fer plantejaments seriosos. Resultat: tots els protagonistes del referèndum al carrer i un notable enfosquiment de les perspectives de futur per a l'Anglaterra rural i la industrial (no tant pel Londres financer). El mateix Regne Unit en qüestió. Europa sense resposta. Brussel·les, teixint i desteixint. 'Frau' Merkel, que es va escaldar com a lideressa en la crisi dels refugiats, arraulida a l'ombra. L'absència de lideratges incrementa la perplexitat i alimenta els oportunismes.

Haurem d'acusar també els números u dels quatre partits polítics de pensar molt en ells i gens en Espanya. Després del 20-D, el debat es va establir entre les diferents opcions i possibilitats de formar majoria. Rajoy va apostar des del primer moment per repetir les eleccions si els socialistes no li donaven un suport gratuït. Com que ha sortit reforçat de la maniobra, sembla disposat a repetir-la. Ara no es busquen acords sinó culpables. En comptes de negociar, pressions mútues i campanya pel tercer 'round'. Si el PSOE no cedeix, terceres eleccions amb perspectives de benefici per a populars i socialistes. Més d'un any sense aprovar cap llei. En aquesta lluita descarnada pel poder, cap polític, cap, es planteja liderar Espanya. Prefereixen cavalcar-hi al damunt. Arri, arri tatanet.

Notícies relacionades

L’octubre més calent del Banc Sabadell

La covardia dels valents

En fi, a Catalunya, cridada a ser segons Artur Mas el millor país d'Europa (se suposa que en aquest mateix segle però no se sap si ho arribarem a veure), la incertesa encara és més gran. Mas va passar de líder consolidat a la reserva forçosa. Ara, el partit que acaba de parir el catapulta a una presidència honorífica. Ni Mas ni ningú sinó en comú, però cap a la dreta. El buit deixa un espai natural per al president Puigdemont, que ja veurem si se'n sortirà. De moment, per falta de lideratge, el debat s'acarnissa entre els repatanis fidels al compromís electoral de la DUI, que no pot tenir cap efecte ni jurídic ni polític perquè el 27- S no hi va haver majoria a les urnes, i els fans entusiastes del nou gegant del Pi, rebatejat com a RUI i que no es pot convocar sense prèvia DUI (ni sense cens).

La picabaralla dóna per a un sainet. Uns estiren per la Declaració, altres pel Referèndum, a veure si tiben prou la corda. Potser, en les incertes circumstàncies actuals, que la corda es mantingui fluixa pot ajudar el president a consolidar-se. Mentre Puigdemont trontolli i s'aguanti amb un sol peu, podrà treballar per aproximar-se a l'únic detall que importa, el suport majoritari dels catalans. Una majoria que es podria aconseguir, en unes autonòmiques més o menys disfressades, a través d'un pacte i un artefacte que incorpori nous actors. El procés serà assembleari o no serà. Com menys líders tindrem, més serem. Com més serem, menys riurem.