Temps de descompte en la construcció europea

En diem brexit però és un gran fracàs europeu. No ho és tant per les seves conseqüències, encara difícils d’imaginar, com per la realitat que emergeix en una Europa que en cada bugada perd un llençol. A falta d’una ruta clara a seguir per resoldre la sortida britànica, sense un col·legi de comissaris europeu efectiu, s’improvisen respostes típiques de cap de setmana que tenen poc de solució compartida i molt de resiliència ad hoc interessada.

 Cada Estat pren posicions pel seu compte a partir de variables com els fluxos comercials, el valor de les inversions estrangeres directes, el pes dels actius bancaris o la importància dels residents allà que són d’aquí o els d’aquí que viuen allà. S’actua, fins i tot, amb lideratges interns que es permeten jugar a poli bo/poli dolent des d’un mateix interès nacional.

Regulació

Així, ¿qui pot així pensar que la sobirania nacional ha quedat abolida pel nou Govern europeu? Es tracta d’una governança que si en alguna cosa és efectiva és en la regulació de les petites coses, aquelles que precisament són incòmodes per a molts perquè suposen una talla única 

–aquestes molèsties són les que sovint augmenten les ganes d’abandonar la cotilla europea–, però que és inútil per afrontar temes d’envergadura com el que vivim, o què fer, per exemple, amb les nacions sense Estat.

Amb una visió estreta de l’economia n’hi ha que han estimat que la sortida de la Gran Bretanya suposa la pèrdua de mig punt del PIB europeu a tres anys vista. Em pregunto amb quins elements contrafactuals ho han calculat. ¿Consideren també el més que probable retard de la pujada de tipus de la Reserva Federal dels EUA, que tant necessitava la UE i que ara es pot postergar? ¿Es computen els guanys dels «pescadors en aigües remogudes» italians, que saben que ara poden aprofitar millor els beneficis d’un rescat bancari que el mecanisme únic de resolució (MUR) ja no els ho permet? Aquests càlculs, en fi, ¿inclouen els nous i més probables incompliments en la consolidació fiscal exigida a Espanya i Portugal?

Sigui quina sigui la xifra final de l’impacte del brexit, el més destacable és que cada país només mira les seves conseqüències particulars sense contemplar la mitjana conjunta, tal és l’escàs sentiment de pertinença compartida que tenim els europeus. I segons com varia la xifra, es va posicionant cada Estat. Així tenim els que desitgen que la resposta al repte britànic sigui acomodatícia, que no passi res substancial, o sigui, bussines as usual. 

Resposta contundent

Altres voldrien una resposta contundent, alliçonadora, que creï precedent per als que estiguin temptats a seguir derives similars a les britàniques, i que posin a risc altres interessos comercials, financers, econòmics o de ciutadania.

Espanya, per exemple, és el principal país de la UE en actius bancaris a la Gran Bretanya, cinquè per inversions, sisè per exportacions i en percentatge de població del país de procedència. No és difícil imaginar que Espanya està en el grup dels països que volen que s’arribi a un acord ràpid i suau; i encara més si es té en compte el pes d’aquelles variables en termes de població o del PIB nacional. En això pesen bastant la pèrdua de negoci local, els efectes sobre la demanda externa de la devaluació de la lliura, turisme inclòs, o les minusvàlues en la cartera d’actius bancaris dels bancs espanyols amb presència a Regne Unit.

Són tan complexes les conseqüències jurídiques (l’article 50 del Tractat de Lisboa, que no l’activa el Parlament britànic sinó un primer ministre que encara no se sap qui serà), més els dos anys de negociació, els que s’afegeixen a les conveniències econòmiques d’alguns països, que no són pocs els que s’aventuren a afirmar que, quan passi la flamarada, no passarà res substantiu amb el brexit. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Reforça aquesta idea saber que la debilitat europea no permet, en cap cas, una resposta contundent, entre altres raons perquè l’entusiasta estratègia de més integració té al capdavant una França feble, una Àustria que ha de repetir eleccions i una Itàlia que intenta amagar la seva crisi bancària, per evitar rescats dolorosos.

Fa tota la impressió que tot Europa només pensa a arribar a la tanda de penals.