Lleons a l'Ermitage

Fa només uns dies em vaig topar amb dues obres que donen alguna pista de com podria ser el llenguatge museogràfic d'un espai de trobada dedicat a l'art i a la ciència. La primera és un baix relleu assiri que es pot admirar al British Museum on apareix el temut Assurbanipal lluitant amb un lleó (segle VII aC). El món dels mortals ja s'havia separat del món dels déus i els baixos relleus que decoren les parets dels palaus narren sobretot les gestes dels reis. Un s'imagina l'escena in vivo: el senyor del palau rep la visita d'un alt dignatari i a continuació l'acompanya lentament i cerimoniosament per sales plenes d'obres que van desgranant la història de la seva estirp. Ja hi ha conversa per a l'hora de sopar.

La segona escena passa a milers de quilòmetres d'allà més de dos mil·lennis després. Es tracta de l'bra La caça del lleó al Marroc, del pintor Eugene Delacroix (1854), i pertany als tresors del museu de l'Ermitage de Sant Petersburg. Davant d'aquesta pintura em va venir a la memòria una expedició científica a la serralada de l'Atles en què vaig participar a principis dels anys 90. Al centre de la tela apareix un lleó just abans de ser abatut per dos caçadors natius. És un exemplar de Panthera leo leo, més conegut com a lleó de l'Atles o lleó de Barbaria, una subespècie originària del nord de l'Àfrica i avui totalment extingida en llibertat. És fàcil de reconèixer per la seva formidable melena fosca i perquè és bastant més gran que el lleó de la sabana. Allà, una nit al voltant del foc, un vell ens va explicar que l'últim albirament d'un exemplar salvatge havia tingut lloc l'any 1929. Al poblat encara recordaven que el seu pare havia matat un mascle que amenaçava el ramat i les seves famílies. El nostre guia va afegir que al zoològic de Rabat en quedava algun exemplar viu, encara que probablement ja era hibridat amb la subespècie subsahariana.

Delacroix havia pintat el quadro més d'un segle abans d'aquella justificada gesta i ho va fer a l'aire lliure encara que després el va polir al taller. No obstant, en aquella època la regió no patia encara una gran pressió de la població humana. Delacroix va pintar com a mínim dos quadros més amb aquest tema (un està a Chicago i l'altre a Bordeus). Però la desgràcia del lleó de l'Atles havia començat molts segles abans, quan els romans van començar a capturar-los al nord de l'Àfrica per enviar-los a lluitar contra humans o contra altres animals als seus circs. Els lleons viuen avui a la sabana, de manera que el títol de rei de la selva potser procedeix d'aquells temps remots.

Entre l'art assiri i la pintura romàntica han canviat moltes coses: armes de foc en lloc de fletxes, oli sobre tela en lloc de baixos relleus en alabastre, perspectiva cònica perfecta en lloc de figures planes i de perfil, paisatge de bosc de muntanya en lloc de plana entre rius… però persisteix la mateixa essència de la condició humana, una espècie de passió obsessió a mig camí entre la diversió vergonyant d'abatre una fera i la gran il·lusió d'apuntar-se una gesta heroica. El dentista de Minnesota que l'any passat va matar el lleó Cecil a Zimbàbue sap bé de què parlo. La seva fotografia, mirant a la càmera al costat d'una presa que ja no mira enlloc, va donar la volta al món. El llenguatge és un altre, però hi ha alguna cosa en el ben equipat turista cinegètic que l'esperit dels temps no ha aconseguit canviar en mil·lennis.

En ciència, el llenguatge està al servei de la intel·ligibilitat. Si l'objecte no és gaire complex, un llenguatge poc sofisticat pot ser suficient. La numeració romana és suficient per nomenar i ordenar segles, però no és gaire còmoda per portar la comptabilitat d'una empresa. Ningú s'ofèn perquè un físic escrigui una teoria revolucionària amb un llenguatge matemàtic antic, per molt que a vegades no quedi més remei que inventar-ne un de nou. O sigui, en ciència el contingut empeny el llenguatge. En art passa al contrari: el llenguatge empeny el contingut. Classifiquem les disciplines de l'art pel llenguatge: música, escultura, cine, pintura… I fem el mateix per nomenar els diferents moviments que neixen i caduquen dins de cada disciplina: pintura barroca, impressionista, cubista, abstracta,… Schönberg no va tenir mai l'opció d'assemblar-se a Pergolesi per la manera d'escriure les seves partitures, hauria ofès greument la comunitat melòmana de la seva època.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Revolució en art significa revolució de llenguatge. En canvi, els seus continguts sempre orbiten al voltant d'una mateixa essència: la condició humana. Rondar pel territori fronterer entre art i ciència és una temptació i la idea és no resistir-s'hi i deixar-s'hi caure. En un museu els textos i els audiovisuals representen la realitat. Un bon llenguatge museogràfic no representa la realitat, senzillament la presenta.

Facultat de Física (UB).