EL DEBAT TERRITORIAL I EL 26-J

Espanya federal o plurinacional

3
Es llegeix en minuts
Espanya federal o plurinacional

Qui contrasti els programes electorals de les dues forces que es disputen el lideratge de l’esquerra el pròxim 26-J trobarà enormes diferències. Passa en molts àmbits, però n’hi ha un de particularment central en el debat polític d’aquests últims anys: l’organització territorial. El PSOE fa una aposta definida per una reforma federal com a fórmula per enfortir simultàniament «la unitat de l’Estat, l’autonomia territorial, la convergència i el compromís amb la UE, així com la igualtat bàsica de tota la ciutadania en les seves condicions de vida». Es pot retreure als socialistes que hagin trigat massa temps a arribar al federalisme, però no que les seves propostes estiguin ara buides de contingut. Si bé les declaracions d’alguns dels seus dirigents (incloent-hi els del PSC) a vegades poden ser confuses, el programa recull les línies bàsiques d’una reforma constitucional que el PSOE va desenvolupar en un extens document aprovat a Granada (2013). En canvi, pel costat d’Units Podem no hi ha manera de saber quin és el model d’organització territorial que defensa. L’únic que afirma és que s’ha de produir un «reconeixement constitucional de la naturalesa plurinacional d’Espanya». 

 La plurinacionalitat que enarbora Pablo Iglesias no està definida ni delimitada territorialment. I, no obstant, té enormes conseqüències. La principal és la capacitat que disposarien tots els governs autonòmics per celebrar consultes sobre el seu encaix territorial, «quan una majoria dels ciutadans ho demani amb intensitat», s’afirma. Això és d’una vaguetat enorme. No s’aclareix fins on arribaria el dret a revisar l’encaix territorial. No sabem si s’està parlant de la potestat que ja tenen els parlaments autonòmics d’iniciar la reforma dels seus estatuts o d’una altra cosa; per exemple, del fet que podrien culminar unilateralment qualsevol decisió. Tampoc qui determinaria la intensitat d’una demanda ciutadana sobre aquesta matèria. Per al cas de Catalunya existeix un desenvolupament una mica més específic a partir del ja conegut dret a decidir. 

 

 La proposta d’Units Podem consisteix a convocar un referèndum a l’empara de l’article 92 de la Constitució perquè els catalans decideixin «quina mena de relació desitgen establir amb la resta d’Espanya». Se sobreentén que es tractaria d’una consulta d’autodeterminació, encara que en realitat això no es diu enlloc. A partir d’aquí, no s’aclareix res sobre qüestions tan rellevants com ara: quina majoria es necessitaria per legitimar una decisió tan greu, qui definiria la pregunta, o si es modificaria la Constitució abans o després. En definitiva, un enunciat buit que reflecteix l’oportunisme del seu discurs. 

Notícies relacionades

Sorprèn que una força que postula un concepte tan gasós com plurinacionalitat, però que al mateix temps defensa la unitat, no digui quin model seria el més adequat per gestionar tanta diversitat. Només balbuceja alguna cosa quan parla de finançament autonòmic. Sobre Catalunya tampoc aclareix quina seria l’alternativa a la secessió. El problema de fons és que per a Units Podem el federalisme no existeix. Després d’anys d’intensos debats sobre la reforma constitucional, al voltant de la qual hi ha un consens acadèmic bastant madur, la força que encapçala Iglesias és incapaç de dir res seriós al seu catàleg Ikea. Únicament proposa que el futur canvi constitucional sigui el resultat d’«un debat ciutadà» per modificar tots els marcs definits en el text de 1978. Posteriorment, afirma, es convocaria un «referèndum consultiu» per iniciar aquest procés. Es tracta d’una proposta tan immadura com inquietant tenint en compte els bons resultats que li auguren les enquestes.

El federalisme és una cultura política arrelada en l’esquerra i un model que compta amb moltíssims exemples avui al món per organitzar la democràcia, el repartiment del poder i la convivència. Decep que Units Podem prefereixi refugiar-se en la metafísica de la plurinacionalitat i en un concepte antijurídic com el dret a decidir. Ni Suïssa ni el Canadà, per citar dos casos paradigmàtics, en les seves constitucions federals es defineixen com a estats multinacionals. La Confederació Helvètica és tan indissoluble com Espanya, i el Canadà no reconeix el dret a la secessió del Quebec. Com afirma el diplomàtic Juan Claudio de Ramón , evitem ficar-nos en el jardí de les nacions. Espanya és un Estat social i democràtic de dret que té com a principal singularitat el plurilingüisme. A diferència de les vaporoses identitats nacionals, la riquesa lingüística és tangible i, sens dubte, la principal complexitat que hauria de gestionar el federalisme des del respecte als drets lingüístics dels ciutadans. Aquesta és la qüestió de fons. Un debat que, per desgràcia, està absent en la campanya electoral.