Segundo sexe
El corc de l'amor
Dues novel·les d'èxit de Knausgård i Jenny Offill exploren l'abisme de la vida en parella

fsendra34072565 dibujo el segon sexe el segundo sexo de leonard be160528185708
El ferro s’oxida, la fruita es podreix i l’ardor en la parella s’esbrava com el cava sobrer, aquella ampolla que es queda oblidada al refrigerador amb la cullera al coll. Un procés lent, amb l’eficàcia cega del corc, que sol desembocar en un punt d’improbable retorn: A i B, asseguts al sofà d’estar tranquils, no tenen res a dir-se. O, pitjor, ja no volen fer-ho. Diguem-ne rutina, nuvolades, corrosió matrimonial o chapapote domèstic. El temible «hem de parlar».
Representa una circumstància bastant transitada en la ficció contemporània i, no obstant, dues novel·les de més o menys recent publicació semblen la cara i la creu del mateix matrimoni, com si els autors haguessin pactat per endavant escriure la versió femenina i la masculina de la mateixa desfeta. Em refereixo a Departament d’especulacions (Ara Llibres), de Jenny Offill (JO), i Un home enamorat (L’Altra Editorial), de Karl Ove Knausgård (KOK). Dos llibres fantàstics, amb perdó pels espoilers.
Si Knausgård, el noruec de moda, necessita prop de 700 pàgines per reconstruir punt per punt, en els seus mínims detalls, la crònica de la sotsobra des de l’autoficció més despietada, la nord-americana Offill, situada en un territori proper, a penes en necessita 170 per quedar-se amb el nèctar de la destil·lació, les pastilles concentrades del naufragi. El desgast que el temps imposa a la relació, que aquí, de manera gràfica, simbolitza una plaga de xinxes al llit i l’apartament de la protagonista.
Però no ens interessen tant les divergències formals com la substància narrativa, que ve a ser la mateixa: noi coneix a noia, papallones a l’estómac, sexe fantàstic, els jocs intel·lectuals del principi, l’anem-a-viure-junts, els fills i la seva avorrida criança, les compres a Ikea, la convivència, el tedi, la pèrdua de brillantor dels somnis i, finalment, el petit teatre dels sentiments ferits, l’antesala de l’infern. En els dos llibres, per cert, les banyes les posen ells.
La nord-americana i el noruec plantegen situacions novel·lesques idèntiques i les solucionen pràcticament igual, potser perquè pertanyen a la mateixa fornada –els dos autors van néixer l’any 1968–, a una generació que va creure (vam creure) tenir-ho tot a l’abast de la mà. La doble lectura convida a un joc especular amb la realitat, a riure’ns de nosaltres mateixos i a formular-nos certes preguntes: ¿què ens va passar?, ¿on és la fissura?, ¿com repartims les culpes?
Per exemple, a la novel·la de KOK la dona del protagonista és una màquina atòmica a l’hora d’emetre retrets (¿ens queixem massa les dones?), mentre que en la de JO el marit es dedica a tancar-se en una bombolla còmoda i hermètica (¿els sona?) cada vegada que li convé: «El meu marit està encorbat sobre l’ordinador, tal com estava quan he arribat. Durant tot el dia ha estat seguint les notícies d’un terratrèmol que ha tingut lloc en un altre país. Cada vegada que s’actualitza el recompte de víctimes em posa al corrent».
Encara que a KOK li falta potser una mica de sentit de l’humor, és molt d’agrair que els dos autors escriguin sense embuts, sense gens ni mica d’autocomplaença, sobre qüestions cabals com la paternitat. Papilles, bolquers, ploradisses, vòmits, el pediatre i les nits en vetlla. En la versió femenina de l’assumpte, JO admet que, davant els dubtes i l’esgotament, sempre acaba imposant-se la part animal, la forma en què la maneta del nadó li agafa els dits, l’olor del seus cabells. KOK, en canvi, fa confessar al seu transsumpte la incapacitat de sentir i fer com la dona quan arriba l’embaràs (les espelmes enceses, banys calents, munts de roba de nadó a l’armari, les classes de preparació per al part i tot això).
Notícies relacionadesEll no sent el mateix perquè ha d’escriure –els protagonistes de les dues novel·les són escriptors bloquejats–. Ha d’escriure i s’hi posa amb afany, 20 pàgines al dia, sense veure lletres ni paraules, malgrat els insults –«vell verd», «porc», «monstre sense empatia»– i de les amenaces de la dona d’abandonar-lo. En la novel·la de JO, en canvi, les tasques domèstiques i la família s’interposen en els somnis. ¿O són potser la gran excusa? «Algunes dones fan que sembli facilíssim això de renunciar a l’ambició, com si fos un abric car que ja ha quedat massa petit».
Els dos autors arriben a la mateixa platja: desapareguda la inflamació de l’enamorament, el matrimoni és més aviat una qüestió de fe i de voluntat. KOK recorre a Ibsen per dir-ho («les relacions hi eren per esborrar el que és individual»); JO agafa prestada una cita de Keats («no existeix la possibilitat que el món es converteixi en un lloc tranquil on un pugui salvar la seva ànima»). Perquè, en realitat, no es tracta tant de la impossibilitat de la parella com de l’ofici de viure, de la seva dificultat, de l’inestable equilibri entre llibertat i renúncies. H