Paradís fiscal: benefici per a pocs

¿Per què són un escàndol els papers de Panamà? Només cal repassar sis xifres per fer-se una idea de la magnitud del problema. El 2015 la inversió global a les illes Caiman va triplicar la dirigida a la Xina; les Illes Verges tenen 5.500 empreses per habitant; les 50 empreses nord-americanes més grans inverteixen 1,4 bilions de dòlars en paradisos fiscals; les empreses de l'Ibex 35 tenen 891 filials en paradisos fiscals, el 240% més que el 2009; a iguals beneficis, l'impost de societats ha caigut a Espanya el 50% des del 2007. 22.000 milions d'euros menys. A l'any. Ometo comparar aquesta xifra amb retallades socials o amb el dèficit; els països més pobres perden 100.000 milions de dòlars a l'any per l'activitat en paradisos fiscals. Ometo donar xifres del seu equivalent en salut, educació o suport a petits pagesos.

La responsabilitat que aquest embornal de recursos públics creixi no està només en aquells que evadeixen impostos il·legalment. Tampoc en aquells que els eludeixen, recargolant la legislació en la frontera d'una alegalitat sostinguda per la sofisticada enginyeria fiscal. És clar que tots dos tenen responsabilitat i que en el cas dels primers han de ser perseguits per la justícia. No obstant, són els governs els que tenen al seu abast endurir la legislació i afilar les dents de les autoritats fiscals perquè mosseguin on han de fer-ho. L'arena d'aquesta lluita és global, encara que els governs també poden aplicar-se a nivell domèstic. No serveix d'excusa tirar les pilotes fora, recorrent a la por a la desinversió i la competència en aquell mercat global amb una mica de Dràcula i molt de Frankenstein.

Les primeres iniciatives sobre transparència, impulsades des de l'OCDE i la Comissió Europea, poden reforçar-se des d'Espanya, exigint que cada empresa multinacional publiqui en detall la suma de la seva activitat, la seva ocupació, els seus beneficis i els impostos que paga a cada país. Tot plegat per, almenys, saber que mitja dotzena d'empleats sota palmeres paradisíaques facturen 30 vegades més que els que operen en economies de debò. Els paradisos fiscals són rellevants per se i perquè modelen, a l'extrem, la forma de ser del sistema fiscal internacional. Un camp de joc desnivellat a favor d'aquells que tenen més avarícia perquè contribueixin menys que ningú. Dit això, no són l'única, ni tan sols la principal, forma de pagar menys. S'apliquen exempcions, facturació entre filials de les mateixes empreses, transferència del crèdit a llocs d'alta tributació i altres tàctiques.

Des d'Oxfam Intermón hem proposat que el nou govern elabori una llei contra l'evasió fiscal que redueixi a la meitat l'evasió i l'elusió fiscal. Un dels resultats de l'aplicació d'aquesta llei ha de ser que les grans empreses acostin la seva tributació efectiva (avui en un miserable 5%) al seu tipus nominal, reduït al 25% gràcies a Montoro. I que mai paguin menys que les pimes, com és avui el cas. Excloure empreses que operin en paradisos fiscals de les compres públiques seria una altra mesura positiva.

Tots els partits, tret del PP, han impulsat o recolzat mesures per endurir la presència en paradisos fiscals des d'Espanya. No obstant, la transformació de la fiscalitat ha de ser abordada globalment. Les veus que clamen per això són legió, incloent-hi l'FMI, el Banc Mundial i desenes de líders nacionals. L'esmentada transparència, la regulació més dura dels paradisos, mesures contra la competència fiscal deslleial o més control de les transferències a les multinacionals, són assumptes que només una autoritat fiscal internacional amb dents pot abordar amb perspectiva d'èxit. La proposta està sobre la taula. Però la voluntat política flaqueja quan s'aterra en el detall i s'exigeixen mesures efectives. El poder dels diners…

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Espanya recapta poc i malament. El 10% menys que abans de la crisi, el 8% menys que la mitjana europea. I de forma regressiva. Paga la ciutadania gravada en el treball i en el consum, mentre la tributació del capital i el patrimoni es desploma. Al mateix temps, la desigualtat s'ha disparat, milions de persones se sumen a la tragèdia de la pobresa i la vulnerabilitat i se succeeixen les retallades en salut, educació i altres polítiques socials, que afecten els mateixos de sempre. No cal ni parlar de la cooperació internacional i l'ajuda humanitària, laminada en el 70% dels seus recursos. Si algú es pregunta les raons per les quals un director d'una oenagé escriu sobre fiscalitat, la resposta està en el paràgraf anterior. I en el fet que no som assistencials, defensem els drets universals de tota persona a una vida digna, a Guatemala, a Mali, a Síria i a Espanya.

Director d'Oxfam Intermón.