El final d'un malson

Ahir, com era d’esperar, no es va celebrar el judici contra els mossos implicats en la mort de Juan Andrés Benítez el mes d’octubre del 2013 al Raval. Era d’esperar, perquè suposava un risc molt elevat per als imputats sotmetre’s a un judici de jurat. Ho era també per a la Generalitat: haurien quedat al descobert, no sense perjudici i ben amplificats pels amics de llançar gasolina al foc, els errors i els imponderables en el disseny dels protocols de les pràctiques policials de risc.

La Generalitat, a més a més, va sucumbir a les pressions corporatives i va donar suport incondicionalment als implicats en el que es feia passar –una cosa habitual– com un atac al cos, quan era una denúncia més que justificada. Quan en altres ocasions s’ha fet el que era correcte, com posar càmeres en determinades dependències policials, els atacs corporatius i dels amics de guàrdia van ser de traca, amb immundes desqualificacions personals. No obstant, es van acabar les denúncies per maltractaments al desaparèixer aquests i no quedar cap dubte del recte comportament dels agents.

Potser alguns haurien preferit penes més grans a les consensuades o fins i tot la celebració de la vista davant del tribunal popular. No és la meva opinió. Al marge de si es podia haver estirat més d’aquí o d’allà, els fets que es declararan provats són demolidors, les penes no són menors ni ineficaces i els perjudicats queden reparats.

Ni exemplar, ni edificant

Malgrat la en bona mesura perversa consideració del pacte entre acusacions i defenses com a mantingala, es dicta una sentència condemnatòria, com qualsevol altra. La reparació del dany és capital com a atenuant molt qualificada. Els fets provats són vergonyants per a policies: desproporció en l’ús de la força que causa lesions greus per un costat i la mort per un altre, així com, a més a més, tractes degradants. Per si això fos poc, dos agents més són condemnats per destruir proves o fer que tercers les destruïssin. Tot menys exemplar i edificant. I, per fi, la família del finat descansa i s’evita el martiri de reviure, cada un dels dies de la vista, la canallada de la qual va ser víctima el seu parent.

Segurament, els agents no acabaran entrant a la presó. Rebran penes privatives de llibertat que no superaran els dos anys de durada. Encara que sí que hi podrien ingressar, perquè el pacte no vincula el jutge. De totes maneres, l’escrit conjunt presentat al magistrat està ben estructurat: hi incorpora una proposta de mesures a executar durant la pena de llibertat vigilada, de cinc anys, una pena més a imposar als agents homicides per imprudència. Aquestes mesures són l’allunyament de, com a mínim, mil metres del lloc dels fets, no patrullar enlloc i sotmetre’s a cursos de drets humans.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tots els condemnats, a més a més de pagar les costes de la defensa processal dels parents de la víctima, queden suspesos per a l’exercici de la funció policial (de sou també) durant el temps de la condemna; entenc que durant cinc anys per als que van causar la mort del finat i de tres mesos per als dos agents encobridors.

Resultat: la família, satisfeta en gran mesura i rescabalada, lògicament, en una ínfima part per la pèrdua d’una vida; els agents implicats, escarmentats; la resta, avisats. I la mateixa Generalitat, a esperar que en prengui nota perpètua, nota que només va prendre després d’un canvi de comandament polític. A més a més, els mitjans audiovisuals no patiran per una nova restricció a la seva tasca informativa.