La polèmica entre Gilles Kepel i Oliver Roy
L'islam segrestat per extremistes
El malestar generacional, la pulsió violenta o la presó per delictes menors precedeixen l'Alcorà
fcasals33707486 opinion ilustracion de maria titos 160430185420
Als francesos els encanten els debats acadèmics. No conec cap altre país on la gent es baralli tant a cop de llibre. Aquí debatem a les tertúlies. A França ho fan a les llibreries. A Barcelona els llibres es venen (per Sant Jordi). A París, es llegeixen, es comenten, es combaten amb altres llibres. Ara, la batalla és entre Gilles Kepel i Oliver Roy. En un tema que no és menor per a França: ¿Per què Charlie Hebdo? ¿Per què el Bataclan? ¿Per què la matança de Brussel·les? Tots dos han intentat respondre a aquestes preguntes des de la seva condició d’islamòlegs prestigiosos. I els francesos s’han alineat.
Com si fossin els temps de la guerra d’Algèria. Uns recolzen Kepel i conclouen que el terrorisme és una malaltia patològica de l’islam. Com a la novel·la d’Houellebecq. Sostenen que el gihad és producte de la radicalització d’una religió. Altres es neguen a compartir aquesta aproximació essencialista i fan seves les idees de Roy, que són les d’un sociòleg preocupat per la islamofòbia, recolzat en dades que parlen d’extremistes que han trobat en l’islam una legitimació del seu nihilisme radical. Més o menys com el que van fer amb el marxisme aquells joves terroristes alemanys i italians dels anys 80.
¿Qui té raó? Crec que Roy encerta millor a veure les causes del mal que ens assetja. Explicaré per què. Però abans m’agradaria subratllar que no estem davant un debat per a intel·lectuals aburgesats del Cafè Flore. Encertar la resposta és important per comprendre d’on surt la pulsió gihadista, i per actuar amb eficàcia davant un problema que afectarà les nostres societats en les pròximes dues o tres dècades. El de la violència que, per una causa o una altra, és exercida per individus i col·lectius que diuen actuar en nom de l’islam. La pregunta és de primera actualitat a Catalunya, on també tenim joves que somien amb combats mil·lenaris. Aquells que Anna Teixidor retrata amb rigor en el seu excel·lent llibre: Combatents en nom d’Al.là.
Després d’estudiar desenes de casos de gihadistes nascuts a França, Roy parla d’«islamització de la radicalitat». Arriba a la conclusió que la majoria dels que han emprès el camí del gihad no ho han fet tant per un procés de radicalització religiosa com per practicar la forma més absoluta de violència que els ofereix el mercat actual de l’extremisme. Roy insisteix en les condicions en les quals aquests joves pensen i actuen. Kepel porta a terme una lectura més intel·lectual de l’islamisme polític. Considera que mai hauríem arribat a aquesta situació sense la deriva reaccionària impulsada pel wahhabisme saudita. Una excrescència del pensament islàmic que Ronald Reagan va transformar en teologia de l’alliberament durant la guerra de l’Afganistan contra l’URSS.
Llegint algunes biografies de gihadistes morts a l’Iraq o Síria, és impossible no donar-li la raó a Roy. El malestar generacional, la pulsió violenta, la presó per delictes menors, precedeixen gairebé sempre la lectura obsessiva de l’Alcorà. Aquesta ve després. Sol començar a les xarxes. A vegades a la presó. Quan preparen el gihad. Quan ja han decidit viatjar a Síria. A vegades, fins i tot quan arriben allà. No és tant l’islam el que els fa violents. Ni tan sols la seva expressió més retrògrada, el salafisme. De fet, durant dècades, hi ha hagut un corrent salafista ultraconservador, però apolític i pacífic. És la violència la que els porta a l’islam. La que els condueix a buscar en les seves expressions més agressives una justificació de la seva radicalitat. Entendre aquesta lògica és essencial per actuar amb eficàcia contra el terror. Per identificar potencials terroristes islamistes és més útil vigilar els que es passen el dia davant d’una consola, amb videojocs guerrers, que els devots que van cada dia a la mesquita. Ho saben els que fa anys que estan investigant i infiltrant les xarxes gihadistes.
No fa gaire, vaig sostenir aquesta mateixa idea durant una trobada amb responsables de la Conselleria d’Interior i alts comandaments dels Mossos d’Esquadra. Crec que els mossos, que trepitgen el terreny, van entendre millor el que volia dir que els responsables polítics, massa obsessionats per l’islam i l’islamisme polític. No pretenc exculpar l’islam, en les seves manifestacions més ràncies. Tot i que comprenc que molts musulmans diguin que el terror no té res a veure amb la religió, per evitar que la comunitat pagui per uns quants, el cert és que l’univers musulmà té un problema. Kepel també té part de raó. No és suficient dir que el gihad no és un dels cinc pilars de la religió revelada per Mahoma. L’islam fa dècades que està segrestat per una teologia retrògrada, mil·lenarista, excloent, que constitueix el perfecte caldo de cultiu per a un jove desubicat que odia aquesta societat.
