Un temps no perdut

És comprensible el cansament de molts votants davant el que ha tingut lloc en la vida política espanyola després de les eleccions del 20-D. El final del bipartidisme i les malaguanyades negociacions d’investidura han demolit les fronteres entre la vella i la nova política, a l’evidenciar que el pes dels personalismes i les estratègies partidistes condicionen la consecució d’acords d’ampli espectre. El suspens és general i el fracàs, compartit, però no tothom s’ha esforçat de la mateixa manera per evitar la repetició de les eleccions. No han sigut, per tant, quatre mesos perduts; quan es tornin a obrir les urnes, el 26 de juny, els espanyols tindran més informació per decidir el sentit del seu vot.

Mariano Rajoy va llegir bé el veredicte electoral, que llevat claudicació socialista l’incapacitava per optar a la investidura i convertia Pedro Sánchez en la ròtula de qualsevol acord. Va fer un pas enrere i va cedir el torn al líder del PSOE confiant, és ben clar que amb encert, en el seu fracàs. Però l’abúlia negociadora i el fangar de la corrupció que envolta el PP han entelat la seva candidatura més fins i tot que a les portes del 20-D.

Atrinxerat al centre

Notícies relacionades

Sánchez tira la tovallola i inicia la campanya contra Iglesias

Rivera: "Ara els toca als espanyols"

Atrinxerat al centreDe la seva primera gesta, haver esquivat les emboscades que li parava el PSOE, Sánchez no està en condicions de treure pit. Després es va amistançar amb qui es va avenir a prestar-li els seus vots, Albert Rivera, per desbloquejar el calendari d’investidura. S’atrinxerava així al centre polític, expulsava la consulta catalana de l’agenda i temperava les exigències d’Iglesias, de qui no es va refiar mai. Potser va ser la pompa amb què Sánchez va presentar el seu pacte amb Rivera, rèplica de la teatral «oferta de Govern» d’Iglesias, el que va dinamitar tota entesa entre PSOE i Podem. Van emmudir aquells que a la formació morada aplaudien aquest acord, per a alegria dels que, abans que apuntalar el PSOE, aspiren a rematar-lo.

Davant futurs pactes postelectorals ja sabem quina és la verdadera disposició del PP a transaccionar amb tercers, la ductilitat de Ciutadans i l’abisme que separa PSOE i Podem, enemics irreconciliables. I després del 26-J, tornem-hi.