El gripau

Algun sàdic va experimentar, i després va exposar, la manera de coure una granota. El cas és que si mires de posar a l'amfibi de cop en una olla d'aigua bullint, farà un salt, maleint-te en el seu codi, però se salvarà. En canvi, si a la granota la poses en aigua tèbia i la vas escalfant de mica en mica, l'animal s'abalteix fins que mor cuit. Parlem del Barça. Mentre tots proclamaven que l'equip de Luis Enrique era millor del món, anava desapareixent l'autocrítica i l'intervencionisme de l'entrenador en part del grup. Després de la visita a Anoeta de l'any passat, l'asturià va notar com pot ser de punxant un trident. Desgraciadament l'èxit requereix tensió i moltes vegades no només competitiva. En un joc col·lectiu algú ha d'harmonitzar els interessos individuals. Luis Enrique ha estat des del principi concentrat en això i aquella tensió, suavitzada per Xavi i Bartomeu, va donar fruits. Evolució, trident i triplet. Messi i Neymar, amos del món. Però els elogis es van convertir en inqüestionables galons i es va acabar la tensió. Les aigües tornaven a mare… amb la granota dins.

Es va imposar la gestió més que la intervenció. I de mica en mica les aigües temperades s'escalfaven sense disparar les alarmes. Rècord de gols, però també de partits sense descans. I, amb tants jugadors inamovibles en l'onze, alguns com Pedro se'n van anar i altres com Nolito no han arribat. No hi havia lloc per tensar els tenors. El Barça es va entregar als millors i va perdre matisos. I els millors a vegades s'humanitzen i no marquen les diferències en un calendari pervers.

La ferida d'una derrota

Notícies relacionades

Abascal: de victòria en victòria fins a la derrota final

EL PERIÓDICO es referma com el quart mitjà més llegit a Espanya i líder a Catalunya

El Barça va cedir un empat davant el Vila-real. I en lloc de donar un toc d'atenció perquè es reduïa el coixí, seguíem parlant de la ratxa d'imbatibilitat. Davant el Madrid, després dels partits de seleccions, hauria tocat que part del trident descansés, però davant un aparador mundial cap de les tres perles volia sortir de focus. I vam perdre. Va faltar tensió i hi va haver ferida. I ni l'«aquí no passa res» de Luis Enrique ni els tuits de Piqué ajudaven a trobar la humilitat i preocupació que necessitava el mal. I va arribar l'Atlètic. El pitjor rival possible. El Bayern o el Madrid ens hi haurien reconnectat, però l'Atlètic exigia una frescor que no teníem i un sacrifici èpic que només va posar el rival. Anoeta obligava físicament i ens va agafar esgotats. I al Calderón va sortir malament.

Però ara cal tenir calma. Si reintroduïm la humilitat i l'intervencionisme de l'entrenador; les rotacions i el descans obligat, serem el primer equip a guanyar dues Champions seguides: la de l'any que ve i la següent. Però sortim ara mateix de l'endormiscament de les aigües temperades. Anem per la Lliga i la Copa del Rei. Luis, sigues fidel a tu mateix i que tots tornin a tenir ambició. Aquest any ja ens hem menjat el gripau.