La família Monster
Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. /
S’ ha acabat GHVIP. De totes les ratomàquies de la història de T-5 aquesta edició ha sigut la més omnipresent. Cada dia, des de fa tres mesos, burxa que burxa. El reality és l’essència, l’ADN, d’aquesta cadena. Ni en saben ni volen fer una altra cosa. I el triomf de Laura Matamoros ha sigut la culminació d’una estratègia perfecta per part dels dissenyadors d’aquests concursos de misèries. Aquest any la família escollida per fer les hamburgueses ha sigut la de Matamoros & Makoke. Gran idea. Es tracta d’un grup de criatures molt particulars. Una carn de canó perfecta. La filla de Kiko (Laura) col·locada a la mateixa graella de cocció que el fill de Makoke (Javier). I l’altre fill, Diego, interactuant a la grada de butaques ajudant a l’ebullició. ¡Ah! Aquests germanastres s’odien profundament. No va fer falta ni acostar-los un encenedor. Tancats a la gàbia, les ganes d’incinerar-se entre ells creixien exponencialment. És l’art del sistema Telecinque: et proporcionen un cop de calor que no aconsegueixen ni els acreditats microones Míele. Durant aquests tres mesos de tancament, també hi han ficat els padrastres puntualment: una vegada Kiko, una vegada Makoke... És un plantejament de vida, i de futur, molt bonic. Tele 5 ofereix als pares
–que són veterans gladiadors del canibalisme de la cadena– una oportunitat per als seus fills. D’aquesta manera es perpetua el sistema i Tele 5 assegura el seu negoci donant entrada en el contenidor a noves generacions. Carlos Lozano era el pla b. No ha calgut. Per això li han donat la segona plaça, però acompanyada d’un consol: ja ha sigut contractat per presentar Granjero busca esposa, i a més la seva nòvia, Miriam, entrarà a Supervivientes.
En la pel·lícula El padrí, Don Corleone diu en un moment donat al seu consigliere Tom Hagen: «No és personal, Tom, només són negocis». Efectivament. Després de 26 anys a Espanya Tele 5 s’ha instituït en una espècie de Family Monster. S’apunyalen entre ells, es rosteixen, es treuen les entranyes, a canvi que el gran padrí els ompli les butxaques. Tots en treuen profit a condició de deixar-se fer l’autòpsia en vida i sense anestèsia. El propietari del contenidor és el que de veritat fa el negoci fabulós. Els de dins, titelles. Els de fora, l’audiència, som jonquis. Tres milions d’espectadors de mitjana per ratomàquia, durant 10 o 15 anys seguits, deixa un paisatge terrible. Generacions d’enganxats constitueixen l’actual celtiberia. Així ens va.
