El cas Montoro: res de nou
Les empreses que es van beneficiar de les influències del ministreveien recompensada la seva fidelitat amb obscenes legislacions a la carta
El primer que evidencia el cas Montoro que ha esclatat recentment és la instrumentalització total de la jurisdicció penal per la política, i dic això perquè això de Montoro no només s’està investigant judicialment a Tarragona a instàncies de la Fiscalia Anticorrupció, des del 2018, o sigui, fa la barbaritat de set anys, sinó que era vox populi quan encara era ministre d’Hisenda. Jo, sens dubte, ho vaig saber llavors, i no tinc contactes amb el CNI.
Sorprèn que un assumpte tan greu, que no només afecta el ministre d’Hisenda del PP d’aquella època sinó la pràctica totalitat de la cúpula del ministeri, s’hagi tramitat tan sigil·losament, i que alguns mitjans de comunicació, que en coneixien l’existència, no hagin dit fins ara ni piu. I encara hi ha coses més sorprenents, com que un dels investigats, Salvador Ruiz Gallud, que havia sigut un dels pèrits que l’Agència Tributària designava en els assumptes més importants que tramitava la Fiscalia Anticorrupció (concretament recordo que ho va ser en aquella cèlebre causa de Barcelona contra Huguet i la cúpula de la Inspecció de Tributs, en la qual jo exercia la defensa d’un dels acusats), acabés sent sociodirector del cèlebre despatx des del qual, pel que sembla, Montoro traficava les seves influències com a cap de la Hisenda Pública.
Per als que, com jo, paguin abundants impostos per desenvolupar honestament la seva activitat professional, no està de més recordar que Montoro, que tenia un cos d’Inspecció de Tributs temible, va ser l’autor de l’amnistia fiscal que el Govern del PP va aprovar el 2012, poc després de l’aplicació d’una forta pujada de l’IRPF i de l’IVA el desembre del 2011. L’amnistia fiscal va suposar que gairebé 32.000 espanyols regularitzessin actius no declarats a Hisenda, cosa que va fer aflorar 40.000 milions ocults al fisc, i a aquests se’ls va animar a regularitzar a base d’oferir-los tributar únicament el 10% del declarat, amb una rebaixa del tipus impositiu, cosa que va donar lloc a l fet que els amnistiats acabessin pagant una mitjana del 3% de les quantitats regularitzades gràcies al senyor Montoro, i l’Estat perdés uns 38.000 milions d’euros. Tot això passava en la mateixa època, any 2012, en què el Govern del senyor Rajoy, per poder esbandir la crisi financera produïda a la banca, hagués de demanar el rescat a la UE en la gens menyspreable quantitat de 100.000 milions d’euros, que per descomptat la banca no ha tornat als contribuents.
El perfil de les empreses que es van beneficiar de les influències del ministre Montoro, des del seu anterior despatx, no eren precisament botigues d’ultramarins ni petits comerços, sinó empreses de primera línia, tals com gasistes, elèctriques, renovables, que veien recompensada la seva fidelitat a aquell despatx, fins i tot legislativament, amb obscenes legislacions a la carta, que pel que sembla ha investigat durant anys sigil·losament el jutjat de Tarragona.
Sens dubte, i encara que no acabi de comprendre com aquest assumpte no ha esclatat abans en els mitjans, el que em porta al cap és que, com diria el diputat Rufián, aquests senyors del PP no hagin entès encara que no els convé de cap manera aquesta guerra judicial, amb finalitats polítiques, en la qual estan embardissats des que van instar la investigació sobre el finançament il·legal del PSOE en el cèlebre assumpte Filesa l’any del senyor de 1991, fa 34 anys.
Haurien d’entendre d’una vegada que, en aquesta matèria, sempre seran corruptes prèmium davant ocasionals corruptes cutres de l’esquerra.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
