Pesantor

Un dels fragments més coneguts de Josep Pla és la descripció que l'escriptor fa d'una nit de dolor al pit que l'endemà es confirma com un atac de cor. Hi parla de les diferents etapes de l'infart -quan encara no sap que ho és- i les dibuixa amb una claredat minuciosa, més interessat a extreure'n l'experiència que li permetrà escriure que no pas amatent a l'obligatòria trucada a urgències. La conclusió que Pla en treu és aquesta: «La infelicitat és la pesantor del cos humà». La consciència d'aquesta pesantor, el fet de saber que més enllà dels desitjos, de les emocions, dels neguits i les esperances, hi ha una sòlida (i dolorosa) presència del que ens sostè.

Em fa l'efecte que després de la desfeta europea del Barça i a l'espera d'un futur encara més boirós, som més infeliços justament perquè hem aterrat de cop i ens adonem de la fragilitat de tot plegat. L'endemà de la derrota, molts barcelonistes van tenir mal de cap, símptoma inequívoc d'aquella infelicitat, de la pèrdua sobtada que hem patit en qüestió d'un mes. Molta gent intenta trobar una raó que justifiqui aquesta davallada inesperada, aquest pas cruent de l'èxtasi a la misèria, un sotrac que, d'altra banda, s'anava anunciant per capítols. Potser tenia raó Timotea, l'àvia de Sergi Pàmies. Ho explica en el llibre sobre el Barça que acaba de publicar: «Quina desgràcia més gran ha d'estar a punt de passar-nos, amb el temps que fa que no passa res».