Els 'papers de Panamà' i els contribuents del carrer
¿I si diguéssim prou?
Quan es produeix l'enriquiment, el sistema permet la correcció fiscal a favor de l'acumulador
¿I si diguéssim prou?_MEDIA_1 /
La gravetat dels papers de Panamà es troba en la relació del que revelen amb l'amnistia fiscal decretada pel Govern actual el 2012. Ara bé, malgrat tractar-se de l'escàndol més voluminós de la història fiscal mundial, afegeixen poc a la interminable reguitzell de defraudacions fiscals aparegudes els últims anys. El comú denominador dels protagonistes d'aquest últim escàndol coincideix amb el de sempre. Són persones de la política, l'economia, la societat, l'esport que obtenen importants sumes de diners puntuals, o esperen percebre-les en l'immediat futur, i decideixen evitar o reduir dràsticament les seves obligacions fiscals. No són fugides cap endavant dels que tenen accés a molts diners. Ni es llancen a la muntanya desapareixent. Els que figuren en les llistes d'aquests papers i dels anteriors, una vegada verificada l'acció, són persones físiques, homes de partit, presidents de govern o empreses pantalla que enfilen les grans autopistes construïdes expressament per accedir a les escletxes legals o als espais físics opacs a les hisendes.
No és il·legal crear una empresa offshore. No és il·legal moure capitals. No és il·legal pagar impostos en un país fora del que s'opera. No és il·legal intercanviar figures fiscals personals i societàries. Però tot això forma part d'una greu contradicció. Entre els drets i deures de la ciutadania es troba, per una part, el de contribuir al bé comú segons els ingressos obtinguts (serveis a canvi d'impostos, de Keynes). Per una altra, el mateix sistema que garanteix llibertat per a tots i per a tot, empeny a l'enriquiment sense límits. I tan aviat com aquest es produeix, permet la correcció de la fiscalitat a favor dels acumuladors, obrint-los el camí a sostreure's a les condicions generals de la ciutadania.
Des d'aquesta riba en què ens trobem la majoria dels assalariats, els autònoms, els aturats o els rendistes que complim amb les obligacions fiscals ens irritem novament davant l'enèsim escàndol. No tant per contemplar com els poderosos usen activament els viaranys per competir davant la vida en millors condicions que nosaltres, ja que ells o no paguen o paguen menys impostos, mentre nosaltres, tots. El pitjor és haver de suportar alguns d'aquests grans actors socials defraudadors admonitzant-nos des dels seus púlpits sobre els compromisos de la ciutadania. És a dir, en l'exercici de la seva funció social ens donen habitualment la vara i sota mà ens la prenen. Massa cinisme per estar sotmesos a la mateixa llei.
¿Què passaria si, davant tants escàndols,els contribuents diguéssim prou? ¿Si ens manifestéssim pels carrers i omplíssim els comptes d'internet exigint un tracte fiscal semblant als de l'altra riba? ¿Si reclaméssim la diferència entre pagar el 20% de l'impost de la renda i el 47% del salari (el treballador), o el 20% i el 24 % (l'inversor), davant el 10% que els va costar tot als amnistiats? ¿I si les quantitats a reclamar les multipliquéssim pels anys de defraudació?
En la declaració de la renda de les persones físiques de l'any passat vaig cometre un oblit involuntari. Ni estaven en l'esborrany, ni es van incloure posteriorment uns ingressos percebuts de 415 euros. Contrasta el tracte als beneficiats per l'amnistia atorgada pel govern del PP el 2012 amb el llenguatge aspre i de venjança de les cartes enviades per Hisenda reclamant-me aquesta quantitat.
M'enorgulleix que aquest país disposi d'un equip de funcionaris capaços de descobrir aquest oblit i de corregir-lo. Si ho volen així, també accepto que imposin multa, encara que considero exorbitat que sigui del 50 % com va passar per tractar-se d'una falta lleu. Però, per on sí que no passo és per rebre cartes amb aquell llenguatge militar i xulesc de la denúncia fiscal. M'afarta tant de gerundi, tant de verb buit i tanta comminació. ¿S'obliden, molt senyors meus, que aquesta missiva denuncia va dirigida a un dels que paguen i sustenten tot això?
La ciutadania pagana està exasperada encara que tranquil·la. Per ara, ni es manifesta ni s'adhereix a internet a una revolta fiscal. Les lleis hi són per complir-se i no sembla el moment adequat per a una escaramussa d'aquesta mena davant el leviatan. Però no s'ha d'oblidar que moltes lleis es forgen als carrers abans d'arribar als parlaments. Segons explica la llegenda, tal era el clam popular a favor de Robin Hood que Ricard Cor de Lleó o Eduard II -segons la font o segons la pel·lícula- el va indultar. La història no s'esplaia respecte a si les fortunes dels rics als quals robava l'heroi popular van patir paral·lelament alguna vicissitud.
Notícies relacionadesCatedràtic ESADE Business & Law
School.
