Les millors cuixes del món

M’assabento de la mort d’en Johan, el 9 del Barça, el 14 per a la història, el profeta del gol, i al moment penso que amb ell se’n va una part de la meva infantesa. Són coses del futbol: en vam aprendre els jocs i misteris quan érem petits i, de grans, ens permet viure aquell somni. Cruyff va ser el meu primer ídol, futbolístic i no. Jo tenia 7 anys i no hi entenia res, però m’adonava que els seu nom sortia a les converses dels grans i se’ls il·luminava el rostre. Va arribar el 1973 per ensenyar-nos el seu futbol i, gairebé sense voler, ens va donar una pàtria. El Barça, però també la selecció holandesa, que animàvem com si fos el nostre país. Això és únic. El primer cop que vaig anar al Camp Nou era per veure jugar en Cruyff. Després vaig penjar el seu pòster a la meva habitació. El meu amic Jaume tenia una joia: un bitllet de cent pessetes -el de Falla- amb un autògraf de Cruyff. El tocàvem abans d’un partit important perquè ens donés sort, com en el 0-5 al Bernabéu, que va ser com un miracle de conversió massiva. La Trinca cantava 'Un, dos, tres, botifarra de pagès', un elogi a “les millors cuixes del món” que havien vingut per treure’ns de la derrota en què estàvem instal·lats. Aleshores tot podia ser una metàfora antifranquista.

Amb el anys em vaig adonar que en Cruyff em va ensenyar a estimar el futbol: la seva visió de joc, el canvi de ritme, la personalitat al camp. L’escriptor W. H. Auden va escriure un poema en memòria del seu mestre W.B. Yeats i va deixar-nos aquest vers feliç: “Es va convertir en els seus admiradors”. Amb en Johan passa igual, només que ell va tenir el privilegi de viure-ho. La seva revolució futbolística, les seves idees, perviuen en el futbol del Barça de les últimes dècades i es projecten cap al futur. A més de l’essència del joc que va teoritzar un altre Johan holandès (Huizinga, el d’'Homo lLudens0), Cruyff ens ha llegat una lliçó hedonista: fer les coses bé i disfrutar-hi és més recomanable que intentar guanyar a qualsevol preu. Potser algú es preguntarà per què aquest article és a les pàgines de cultura i no d’esports. Que hi pensi una mica. Ja està. Gràcies, Johan.