Chamberlain

L'any 1938, el senyor Neville Chamerlain, primer ministre britànic, en un atac de clarividència política, va dir que el paper que acabava de signar significaria «pau per als nostres temps». Es tractava de l'Acord de Munic, el pacte indecent que va obrir del tot l'aixeta de la implantació militar del nazisme i, en conseqüència, el certificat de naixement de la II Guerra Mundial. Vestit per a les grans ocasions (coll alçat de la camisa, d'estil anglès), Chamberlain es va fotografiar i va departir amablement amb Hitler i Mussolini, abillats a la manera militar, amb orgullosa ostentació de creus gammades i símbols feixistes. D'aquell acord sobre els Sudets no en va sortir una pau que apaivagués l'ànsia hitleriana sinó tot el contrari: l'annexió de Txecoslovàquia, la posterior invasió de Polònia i tota la resta que ja sabem.

Hi he pensat arran del pacte europeu amb Turquia. El nivell d'ignomínia és similar: aquest vendre's l'ànima a canvi de seguretat a les fronteres, el mercadeig amb éssers humans, la compra d'una policia que ens allunyi del dolor aliè. I també ressonen les paraules que aleshores va dir el president txec Edvard Beneš: «Han decidit sobre nosaltres, sense ­nosaltres». Els refugiats, per definició, no tenen veu quan es parla de refugiats. Muts i indefensos, només disposen de capses de cartró ­contra acords infames. ¿I qui creu, com aleshores Chamberlain, que aquesta indignitat portarà la pau?