Europa, els refugiats i el basar turc

El que per a Europa és desesperació, per a Turquia és una oportunitat. Fins ara hem assistit a un basar entre els governs europeus en què les promeses de solidaritat en forma de reubicació de refugiats s'han acabat quedant en paper mullat. Per posar un exemple pròxim, Espanya només ha acollit 18 refugiats dels gairebé 17.000 que havia promès. Però ara hem entrat en un altre basar: el turc. També es parla de quotes i de paquets financers, però sobre la taula hi ha molt més que això.

En la negociació cada part busca coses diferents. I els europeus no comparteixen necessàriament el mateix objectiu: n'hi ha que volen salvar Schengen o fins i tot la construcció europea; altres busquen salvar els seus governs o, si no tenen eleccions a la vista, salvar la cara; i algunes veus del populisme centreeuropeu fins i tot parlen de salvar la cristiandat. En tot cas, salvar els refugiats ha quedat supeditat a tota la resta.

Però Al basar no n'hi ha prou que uns vulguin comprar; l'altra part també ha de voler vendre. I encara que dissimulant millor les seves urgències, Turquia ha posat preu a la seva col·laboració. Una visió superficial podria portar-nos a pensar que el que està buscant és més diners, més flexibilitat en matèria de visats o reactivar les negociacions d'adhesió. Tot això està sobre la taula, però només són instruments i no un fi en si mateix. L'objectiu últim de es resumeix en tres conceptes: reconeixement, suport i no ingerència.

Comencem pel reconeixement. Durant dècades, Turquia s'ha sentit humiliada per la Unió Europea. Fa més de 50 anys que truca a la porta d'Europa, però per primera vegada ara són els europeus els que truquen a la seva porta. I és des d'aquesta posició de suposada fortalesa i entaulant un diàleg d'igual a igual que Ankara vol articular a partir d'ara les seves relacions amb la Unió Europea.

Per a Turquia, aquest estatus ha d'anar acompanyat d'un suport nítid en els diferents fronts que té oberts, dins i fora del país. Internacionalment vol allunyar el fantasma de l'aïllament, que té molt a veure amb el resultat de les primaveres àrabs i la deriva de la guerra a Síria. Turquia ha passat de la il·lusió que seria el líder d'un nou Pròxim Orient al malson de veure's envoltada de problemes i enemics. I a Síria Baixar al-Assad i els kurds del PYD (Partit de la Unió Democràtica) han anat guanyant posicions en el terreny polític i militar.

Això coincideix amb una crisi de confiança entre Turquia i els seus aliats occidentals. Aquests retreuen en privat a Ankara no haver fet més per frenar l'Estat Islàmic. I Turquia està visiblement indignada pel suport dels Estats Units i de diversos països europeus al PYD, qualificat com la franquícia siriana del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan). Però tant o més important que superar aquesta crisi de confiança és la recerca d'aixopluc davant l'enfrontament obert entre Ankara i Moscou, especialment des que el Kremlin va respondre a l'enderrocament el mes de novembre del 2015 d'un caça bombarder rus amb sancions en matèria de turisme, visats i comerç i també amb suport directe a diferents grups kurds.

Això ens porta al front intern. En menys d'un any s'han trencat les negociacions de pau iniciades el 2012 entre els serveis d'intel·ligència i el PKK, i a més a més Turquia s'ha convertit en un objectiu de l'Estat Islàmic. El país ha patit una onada d'atemptats contra grups de manifestants pacifistes, turistes estrangers, soldats i forces policials. I l'enfrontament entre el PKK i les forces de seguretat de l'Estat s'ha traslladat de les muntanyes a les ciutats. Algunes localitats del sud i de l'est del país estan sotmeses a tocs de queda des de fa mesos i alguns estimen en 200.000 persones les que haurien abandonat casa seva fugint de la violència.

Aquest clima d'excepció se superposa a l'altíssim nivell de crispació i polarització política. Ho vam veure amb la gestió de les protestes de Gezi el 2013, i més recentment amb el fustigament a periodistes i acadèmics crítics amb les polítiques del Govern. L'últim episodi ha sigut la intervenció per ordre judicial de Zaman, el diari de més tirada del país, només tres dies abans de la celebració de la cimera. I aquí és on entra el principi de no ingerència. Encara que no es posi per escrit, a canvi de la seva col·laboració en matèria de refugiats Ankara espera que la Unió Europea contingui les seves crítiques tant en matèria de llibertat d'expressió com de drets humans o Estat de dret.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Una de les arts del basar és el regateig. I en aquesta negociació Europa té dos problemes. Que s'està regatejant amb persones, principis i valors. I que, fent tan evident la seva desesperació, ha reduït el seu marge de maniobra.

Coordinador d'investigació del CIDOB.