¿Estadista, buscavides o malabarista?

Mariano Rajoy es va equivocar al no retirar-se després de constatar que no tenia cap aval per sotmetre’s a la investidura, tot i  haver guanyat les eleccions. L’encara líder del PP va recollir els suports que va sembrar durant quatre anys, o sigui, cap. I Pedro Sánchez, a qui alguns volen veure com un estadista i altres com un buscavides de la política, proposa un exercici de malabarisme parlamentari sotmetent-se aquesta setmana a una investidura fracassada per endavant. Els socialistes insisteixen: el pacte d’esquerres no suma, és una falsa esperança, en paraules del líder socialista. Però Sánchez fa trampa perquè exclou l’opció plausible que els independentistes s’abstinguessin. No és una ucronia. Tant Convergència com ERC hi estarien disposats.

En canvi, el secretari general del PSOE l’encerta quan afirma que «canviar significa moure’s». La qüestió és en quina direcció s’ha de fer. Perquè el que ara sí que reconeix –al final els números són els que són– és que el seu acord firmat amb Ciutadans tampoc el converteix en president.

Així que assistim a una sèrie de discursos i retrets (l’aspirant socialista en el seu discurs ha acusat Podem de recórrer al xantatge) combinats amb mans esteses, amb un resultat que, en aquesta primera part de la funció, està cantat. Llavors, ¿per què ens obliguen a assistir a aquesta comèdia? No tinc resposta, però diria que té a veure amb un concepte massa frívol del parlamentarisme. Consignat l’esforç de l’aspirant socialista, la conclusió és que els diputats han decidit que aquesta setmana es dedicaran a perdre el seu temps (i no només el seu). S’emplacen dilluns, quan Podem promet que tornarà a seure amb el PSOE i el PP farà el mateix amb Ciutadans.

Notícies relacionades

Massa pressa per a Sánchez i Feijóo

La valentia de Nico

¿Què negociaran? ¿Una addenda al document Sánchez-Rivera? ¿El PSOE renunciarà a alguna de les mesures acordades amb Ciutadans a canvi d’una abstenció de Podem? ¿A la cúpula socialista algú s’ha parat a reflexionar per què a Catalunya, el territori on va néixer Ciutadans, la militància del PSC ha girat l’esquena a l’acord? Que no sigui perquè els socialistes, en la seva aposta pel «mestissatge ideològic» (el concepte donaria per a un altre debat) han pactat amb l’«anticatalanisme primari», com el va definir Miquel Iceta al comitè federal quan pensava que només l’escoltaven la resta de barons.

Sánchez es pregunta i repregunta per què no es pot posar en marxa ja el programa pactat amb Rivera. La resposta sembla evident: perquè anar a l’esquerra i a la dreta a la vegada és molt difícil o, com diu el col·lega Javier Aroca, que també hi entén de futbol, no es pot ser del Sevilla i del Betis a la vegada. És clar que en política gairebé res és impossible.