¿Qui defensa l'interès públic?

Bankia és propietat de l’Estat en dues terceres parts. Fa pocs dies vam saber que els directius del banc han decidit compensar tots els accionistes individuals que van comprar les accions de la sortida a borsa de l’entitat. 

    Els jutges havien anat sentenciant en molts casos, a partir de recursos promoguts per aquells inversionistes, que la venda d’accions tenia greus problemes, encara que amb una determinació no prou concretada al meu entendre, vista l’específica situació de cada cas i la diferent categoria dels compradors. 

    Aquesta indemnització bastant generosa augmenta el forat (es menja les provisions) de l’entitat, erosiona a curt els beneficis i així el retorn cap a l’erari de bona part de l’ajuda pública meritada.

    Entre bona part de l’opinió pública i dels mitjans, la valoració d’aquella decisió ha sigut positiva. L’argument és que ha guanyat la ciutadania, defensant el comprador. Em pregunto si aquesta pot ser una conclusió raonable. 

    En primer lloc, per la cultura o manera d’entendre les transaccions econòmiques que la pràctica comporta: no val la pena lluitar per uns contractes firmats ja que el sac comú dels diners de tots ja respondrà. És allò que hi ha uns diners que són de tots i sembla que no siguin de ningú. En segon, pels antecedents que suposa des de Bankia per a altres entitats, tret que reconeguem que tan malament i fraudulentament (¿també «el pitjor del pitjor»?) com Bankia no ho ha fet cap altra entitat. 

    El risc reputacional de Bankia sens dubte pateix, i desqualifica en certa mesura els seus professionals que encara continuen en actiu. Tercer, pel fet que sent en bona part diners europeus procedents del rescat i a interès molt bonificat, la imatge de serietat d’Espanya davant el món, tant en les pràctiques bancàries com en les derivacions judicials, queda tocada.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

    Sembla que reconeixent el que s’ha exposat abans s’estigui fent una defensa de pledejar i enredar la madeixa per poder separar el gra de la palla dels contractes de compravenda que s’han firmat. I potser acostant-nos massa als interessos dels bufets d’advocats, que tenien aquí una font d’ingressos, moltes vegades a costa de les entitats, a partir de les sentències condemnatòries. Però la situació hauria de servir-nos per reflexionar com a societat on estan realment els interessos generals i quan procedeix la seva defensa. 

    En el món anglosaxó, l’interès públic és el de la gent en general, no el de l’Estat ni el de l’Administració. I el general no és sempre el de l’usuari. Com que res és gratis, el que cobraran avui els accionistes (ja es poden imaginar aquí el perfil de renda i de riquesa d’aquest grup de compradors) ho pagaran d’una manera o una altra els contribuents (amb una tributació que està lluny de poder considerar-se equitativa). Un impacte redistributiu socialment regressiu que s’afegeix al de la ineficiència de no haver fet les coses bé amb danys substancials sobre l’economia.