IDEES
Jocs reunits per a tardes d'hivern
Madrid, a molts graus sota zero. El vent de la serra em pica brutalment a la cara. Tinc el nas blanc. No sagna, però moqueja (amb perdó de l’expressió) més del que seria desitjable. Els llavis, tallats pel fred, semblen obrir-se com grills de taronja. I jo amb aquests cabells, mai més ben dit. Perquè resulta impossible mantenir la ratlla al seu lloc i el serrell quiet. Dic això pel que veig al meu voltant, perquè com saben els que em coneixen, ratlla i serrell van desaparèixer fa temps del meu retrat robot. Tot i així, els cabells que queden volen lliures, amunt i avall, a dreta i esquerra, com si les mans estiguessin fermes sobre un d’aquells artilugis que generen energia electrostàtica. Camino pel carrer, contra el vent, però em crec al Museu de la Ciència sotmès a un experiment en no sé quin estrany túnel de tornados. És l’hivern, em diuen. I jo somio amb les primaveres d’Archimboldo, Boticcelli i Stravinsky. Somio amb la «primera verdor» dels meus arbres del carrer d’Urgell, a Barcelona. Somio amb el cafè amb llet i el diari, al sol primer del matí, a la meva cantonada de la Gran Via. Somio, almenys, de seguida, arribar a l’hotel, tancar la porta de la meva habitació –doble volta de clau–, arraulir-me al divan, embolcallat tot jo en manta d’angora i, ja fluix i reconfortat, continuar amb la lectura que va quedar a la tauleta de nit.
Aquests dies vaig en companyia d’un llibre que els recomano amb la mateixa passió amb què xuclo la tisana que m’escalfa les mans: Juegos reunidos, de Marcos Ordóñez (Libros del Asteroide). ¿Se’n recorden d’aquells Juegos Reunidos de Geyper que van omplir, al seu dia, milers de cartes als Reis? Doncs el mateix, però en pura literatura. El mateix, però amb la vida destil·lada gota a gota (cada gota, una paraula; cada paràgraf, un glop; cada glop, un festí) en a penes 300 pàgines que mai s’emportarà el vent, perquè de tan petit i tendre cap a la butxaca com cabrien de cadells les mixetes Bigún i Rosalía (abans Anushka i després, Cosa Mala i després, Sinforosa), protagonistes d’un dels millors relats del llibre, pel meu gust; són 15 pàgines de les quals costa sostreure’s perquè, com diu Ordóñez, «un gat t’elegeix a tu perquè el serveixis i l’adoris». A més de gats, cançons, amics, i alcohols, hi ha també teatre, molt teatre, propi de qui més i millor escriu, avui dia, sobre això.
No us el perdeu.
