Suar

Malgrat el que desitjàvem la Vanesa i jo, al final ningú va ser capaç de frenar el gener. I entre la pujada amunt pròpia del mes, la tornada massiva al gimnàs i el poc fred que ens ha fet, de l'única cosa de què vam estar sobrats va ser de suor. Una suor no només física, sinó també emocional, social i moral, una suor que es manifesta no només a les aixelles o als peus, sinó també a l'ànima i el cor. Una suor molt churchiliana barrejada amb sang i llàgrima, una cosa semblant als miracles, però sense la necessitat del vistiplau papal.

És la suor d'un canvi d'armari que va arribar tard. Quan de roba te'n sobra o te'n falta, però no acabes d'encertar-la mai. On gairebé totes les mares amenacen que agafaràs un xarampió: sí, mare. On ja no pots ni dissimular les calories que has ingerit per Nadal. L'operació biquini haurà de tornar a esperar.

És la suor que precedeix els primers cruiximents de l'any. Els que ens recorden que no estàvem acostumats a suar d'aquesta manera. Un any més, una altra cura d'humilitat. Una freqüència que diuen que es converteix en hàbit després de 21 dies. Tant de bo fos tan fàcil crear-se un hàbit com ho és caure en qualsevol vici. Tant de bo.

És la suor del front, l'única que apareix a la Bíblia per recordar-te que treballar de valent et tornarà una mica de dignitat com a ésser humà. Per això és tan indigne l'espectacle a què hem d'assistir cada dia, la gentussa que aprofita el càrrec per robar sense fotre brot mentre hi ha milions de persones que donarien la vida per aconseguir una feina honrada. És tan indigne que llavors ja no sua un individu, sinó tota la societat.

Però també és la suor combinada, la suma de diverses suors, que és la que es dóna quan s'ajunten dos cossos o més. Una suor amb un sabor i una olor indescriptible, perquè normalment ningú que sigui allà al mig hi és per prendre notes. És la suor que recullen els llençols, la llum i els taquígrafs sobre el llenç dels que s'acaben d'estimar. O sense posar-se fantàstic, simplement, de follar.

És la suor freda de qui delata qui té por, calfreds o ansietat. Com la que et recorre per dins quan t'assabentes que un fill de la gran puta acaba de tirar per la finestra un nadó de 17 mesos just quan havia sigut descobert abusant-ne. Amb perdó de les senyores putes. Però aquest individu no mereix ni la condició d'ésser humà. Mereix ser tractat com l'aberració que és, ni persona ni animal, és una cosa que s'ha de desmuntar, desconnectar del nostre estat de dret i fins i tot desendollar.

Sí, ja sé que no s'ha de desitjar la mort a ningú, i que consti que no l'hi estic desitjant, perquè això tampoc em convenceria. Jo seria més partidari que patís durant la resta de la seva llarguíssima vida. A mi em surt així, no t'enganyaré. Per sort no sóc jo qui decideix aquestes coses, que per a això ja hi ha les forces i els cossos de seguretat de l'Estat, i sobretot el nostre sistema judicial. Però et juro que si de mi depengués, aquest malparit coneixeria el significat de la paraula dolor en totes les seves variants. La seva condemna hauria de ser desitjar amb totes les seves forces la mort, però no arribar-hi mai.

Notícies relacionades

La llonganissa del jutge Hurtado

Fàbriques d’habitatges

Però el que deia, que em perdo. Suar. Suar. Suar. No, ho sento, per més que ho intento no em surt. Després d'explicar-te això, l'únic que tinc ganes de fer és de plorar. D'impotència. De ràbia. D'indignació. Pel nadó de nom Alicia que mai visitarà el país de les meravelles, perquè li va tocar viure en un país amb fills de puta com el que la va matar.

Sí, ja sé que molts pensaran que me n'he anat del tema. Sincerament. Me la sua.