Anàlisi
La por encoratja la servitud. I hi ha molts motius per a la por: des de sentir-se amenaçat fins a témer perdre privilegis. L'àmplia gamma de motius que afebleixen l'organisme moral i el cos polític, fins al punt de fer-los vulnerables al virus de la por, té un punt sobre el qual graviten tots ells: la por a la llibertat. Així ho va veure Erich Fromm en l'obra que porta aquest mateix títol, en la qual fa veure com la democràcia només pot consolidar-se, en nom de la llibertat, contra aquesta por. Per això mateix, el filòsof Claude Lefort sosté que tota autèntica democràcia implica «la repugnància davant la servitud».
El que vam veure ahir en el comitè federal del PSOE, darrere de les declaracions rituals, va ser la confrontació entre deixar-se atrapar per la por i apostar per nous camins per anar democràticament més enllà de certes formes de servitud. És la confrontació interna en què es troba el partit davant la qüestió de com afrontar el debat d'investidura per a la presidència del Govern d'Espanya, perquè l'antagonisme se situa entre els que recolzen el secretari general, i candidat, a avançar cap a un possible govern de canvi mitjançant un pacte d'esquerra, d'una banda; i els que, de l'altra, es repleguen sobre posicions que de fet suposen, encara que sigui indirectament, via lliure a un govern de la dreta -després de quatre anys de govern del PP amb un dur ajust econòmic, l'atac a l'Estat del benestar, la reducció de les llibertats, la permissivitat davant la corrupció i la desastrosa passivitat davant la crisi de l'Estat a Catalunya-. I resignar-se a eleccions anticipades sense intentar pacte d'esquerra ja és donar-li joc a la dreta.
Un Parlament plural
La divergència en el si del PSOE no és una simple qüestió interna, sinó que reflecteix el moment crucial que viu la societat espanyola, la qual per això mateix s'ha expressat com ho ha fet en les recents eleccions, donant lloc a la pluralitat que es mostra al Parlament. Cap on es dirigeixi l'articulació d'aquesta pluralitat dependrà de si s'aconsegueix forjar una aliança de forces sense por al que és nou -incloent-hi iniciar una altra relació amb les instàncies europees per sortir de la tirania neoliberal de l'anomenada troica-, o si s'imposa una conjunció d'interessos que no passaria de pretendre mantenir l'ordre segons el dictat dels poders econòmics i les pautes de velles oligarquies partidàries.
És fàcil detectar com la por és envoltada amb racionalitzacions preparades per oferir-se com a arguments prudencials. La coartada és que està en perill la unitat d'Espanya, la qual s'aprofita de la crisi de l'Estat, que és una cosa certa, agafant-la com a pretext per camuflar posicions conservadores per naturalesa. Apel·lar a la unitat d'Espanya amb un ardorós nacionalisme que no es compadeix amb el federalisme plurinacional que ens fa falta no serveix per tallar el perill que s'assenyala. Per acabar-ho d'adobar, titllar Podem, formació amb qui el PSOE ha de pactar per a un govern alternatiu a la dreta, de partit independentista és tan matusser que únicament s'explica per l'afany de traslladar als altres la por pròpia.
Posades en clar les posicions, i confiant que des de Podem es facin també els passos necessaris, queda esperar que tiri endavant un pacte per l'esquerra, obert a forces que puguin compartir-lo o donar-hi suport, per anar a un futur que no es guanya amb fórmules del passat. Per això, davant la por, ¡esquerra!
