Un dret que és una necessitat

Enmig d'una endimoniada seqüència política, una pregunta reclama resposta: ¿per què tant rebuig a l'invocat dret de la ciutadania catalana a decidir sobre la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol, manifestant les seves preferències en una consulta legal? La pregunta recau especialment sobre el camp socialista, ja que el PSC, en el seu programa per a les eleccions autonòmiques del 2012, va incloure l'anomenat dret a decidir. El PSOE hi va mostrar les seves reticències, fins que, ajudat pels fets, va aconseguir que els socialistes de Catalunya abandonessin aquest plantejament.

El dret a decidir, més enllà de l'independentisme, té el suport d'altres forces polítiques, i el té actualment per part d'En Comú Podem, la variant a Catalunya de Podem en les últimes eleccions generals. Tenint en compte l'èxit d'aquesta formació al quedar com a primera força política a Catalunya, no falten raons per pensar que a la comunitat catalana es consolida un alt percentatge de ciutadans i ciutadanes a favor d'exercir el dret a decidir -s'acostuma a situar al voltant del 80%-, dels quals una gran part estarien a favor d'un referèndum, a la vegada que no a votar sí a la independència. És clar que aquesta posició política necessita un sòlid suport en un plantejament respecte a l'Estat espanyol que suposi una proposta federalista que contempli passar de l'Estat autonòmic a un Estat plurinacional.

Quan, davant la possibilitat d'una majoria al Congrés dels Diputats per formar un Govern d'esquerra en cas que no aconsegueixi formar-lo el PP, es presenta la qüestió de pactar un referèndum a Catalunya per aclarir a les urnes el seu futur, el que és procedent, per part dels partits que poguessin arribar a un acord així, és emmarcar la reivindicació del referèndum en una reforma cap a un federalisme plurinacional. Hi ha molts punts des dels quals convergir sobre aquest horitzó, tenint en compte que Podem ha fet el seu recorregut fins a assumir la plurinacionalitat d'acord amb la qual l'Estat s'ha de reconfigurar, i que el PSOE es va decantar per un model federal, encara que necessitat de més concreció. No ha d'escandalitzar voler un pacte des d'aquestes posicions quan l'Estat espanyol es presenta compost i complex.

Eludir el necessari reconeixement del caràcter plurinacional de la realitat política hispana és defugir la complexitat per complicar-la irremissiblement. Miquel Iceta, primer secretari del PSC, ha insistit en l'imprescindible reconeixement de Catalunya com a nació. A aquesta declaració, en diferents moments n'hi ha sumat altres de profund calat. En una d'elles va incidir en el fet que s'hauria de fer algun canvi en l'article 2 de la Constitució; en una altra, enunciada en l'últim comitè federal del PSOE, ha apuntat que s'ha d'entrar en el debat sobre el referèndum, fent èmfasi en el fet que s'ha d'afrontar com un referèndum per conviure, no per separar, cosa que s'adiu amb aquestes paraules seves: «Si no tanquem la bretxa de Catalunya, perdem Catalunya i perdem Espanya». Són bones raons per abundar en un dret -de la ciutadania a dir com pensa que ha de ser la relació de Catalunya i Espanya- que és una necessitat -per al mateix Estat com a marc polític de nacions diverses, ara per ara molt deslegitimat a Catalunya, fet que explica la necessitat de consultar la seva ciutadania-.

Si les ments no es deixen bloquejar per mites nacionalistes i a la vegada es vencen els temors a perdre vots per defensar un plantejament raonable -perquè l'avalen bons arguments per fer valer davant una ciutadania informada, crítica i també solidària- la via de l'acord serà transitable. S'ha de clarificar el per a què i després el com, i acompanyar-ho tot dels ingredients d'un pacte per defensar drets socials, reconstruir Estat de benestar, aprofundir en la democràcia i guanyar per a la política el crèdit perdut a causa de la corrupció.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

¿És una fantasia posicionar-se a favor d'un pacte que no es pot deixar d'intentar? Als que diguin que ho és, queda convidar-los a pensar en el malson que suposa que segueixi governant la dreta i en el bloqueig que suposa negar-se a un referèndum que, sent consultiu per impulsar amb encert una reforma constitucional, no s'ha d'identificar amb un referèndum d'autodeterminació al final d'un procés en el qual no hi hagi res més enllà que independència sí o no. No és tard per anar a Catalunya més enllà d'aquella pax burgesa que avui mostra la insuficiència que denunciava fa dècades el poeta Gil de Biedma quan la veia sumida en un «despedazado anfiteatro de nostalgias». I estem a temps de reorientar l'Estat espanyol cap al futur podent dir, com el Tirant de Joanot Martorell (capítol LIX), que més enuig produeix la desraó que veiem al voltant que els perills que de l'acció es poguessin seguir.

Professor de la Universitat de Granada.