Més enllà de les mitges de seda

El cine estava ple. Sobretot, dones, soles o en petits grups, parelles de nois gais i algun transsexual, si és que un cau en la trampa de la mirada, en els límits culturals que sol imposar. Una sala plena a vessar, dimecres, d'un públic expectant per la pel·lícula acabada d'estrenar La chica danesa, del director britànic Tom Hooper.

La pel·lícula, basada en la novel·la homònima de David Ebershoff (Anagrama), desgrana la peripècia vital de Lili Elbe, la primera persona sotmesa a una reassignació quirúrgica de sexe, una dona que havia viscut atrapada en la carcassa d'un home, el paisatgista danès Einar Wegener, que s'havia casat amb la pintora i il·lustradora art déco Gerda Gottlieb. Un matrimoni peculiar: es van estimar amb aquell amor que transcendeix el sexe nodrint-se l'un a l'altre amb el coratge per ser tots dos el que desitjaven ser.

Un bon dia, quan el termini per acabar un retrat urgia l'esposa i en l'últim moment li falla la model, Gerda demana al seu marit que posi per a ella, s'enfundi unes mitges de seda, es calci unes sabates de taló i es col·loqui un vestit perquè pugui rematar les cames i els plecs de la faldilla sobre el llenç. L'atzar es converteix en una epifania, una revelació. «No puc negar, per estrany que sembli, que vaig disfrutar amb la disfressa. Em va agradar la suavitat del vestit; em vaig sentir a casa des del primer moment», escriu Lili Elbe en els seus diaris.

Tot i així, malgrat que l'anècdota del posat és certa, la cinta es focalitza massa en l'attrezzo, el tacte de les sedes, la llenceria, la pell, la brillantor del pintallavis, com si n'hi hagués prou d'elegir la vestimenta idònia per traspassar el llindar del gènere. I no es tracta d'entelar el meravellós vestuari dissenyat pel canari Paco Delgado, nominat als Oscars, perquè potser la principal fita de la pel·lícula és precisament la seva exquisida construcció visual.

Al setembre, coincidint amb la presentació de la pel·lícula a la Mostra de Venècia, Núria Marrón va traçar en aquestes pàgines un encertat perfil de Lili sota el títol de La dona que havia sigut pintor. Comparant els fets que hi exposa amb la lectura que fa la pel·lícula, pot dir-se que el guió edulcora els aspectes més foscos de la biografia, llima els vèrtexs de la veritat per a fer-la més menjable al gran públic. Un drama, sí, però encara en el territori de la seguretat, de la moralitat: les fantasies s'estavellen contra el mur de la realitat biològica.

El film silencia, per exemple, que el pintor danès, abans de sotmetre's a cinc intervencions per canviar de sexe, va pensar en el suïcidi i li havia posat data, l'1 de maig de 1930: «Estic acabat, i Lili ho sap des de fa temps. Així estan les coses i, en conseqüència, ella es rebel·la amb més vigor cada dia». Òbvia també el desig fervent de Lili de concebre un fill: «No és amb el meu cervell, ni amb els meus ulls, ni amb les meves mans com desitjo ser creativa, sinó amb el meu cor i la meva sang». De fet, va morir a conseqüència d'una operació experimental per implantar-li un úter, quan encara faltava mig segle per al descobriment de la ciclosporina, el fàrmac que evita el rebuig en els trasplantaments.

La pel·lícula ho tapa, igual que la sorpresa dels metges quan, en una de les intervencions, van comprovar que segons sembla Lili tenia ovaris, encara que atrofiats, des del naixement. Els nazis van cremar el 1933 els estudis clínics.

També aboca aigua al vi de la joie de vivre: malgrat el patiment físic i mental, la protagonista va disfrutar amb Gerda en el boig París dels anys 20 i va poder viure en plenitud la seva veritat: «Jo, Lili, sóc vital -va escriure- i que tinc dret a viure ho proven els últims 14 mesos. Es podria dir que 14 mesos no és molt, però a mi em semblen una vida sencera i feliç». Tampoc esmenta la bisexualitat de Gerda.

Aquestes línies poden semblar una diatriba contra La chica danesa, i no, no és això en absolut. Pel·lícules com aquesta demostren que el cine no només serveix per entretenir i, encara que polides d'arestes, són necessàries per cridar l'atenció sobre un col·lectiu, el transsexual, que encara pateix rebuig i marginació.

L'últim episodi de transfòbia va tenir lloc aquí mateix, a Rubí, durant l'última Nit de Nadal, quan Alan, de 17 anys, es va treure la vida amb un grapat de pastilles barrejades amb alcohol, incapaç de suportar un dia més la pressió a l'escola. Igual que Diego, el pobre noi de Leganés a qui els assetjadors deien «empollon de merda» i «maricon» en el col·legi.

Notícies relacionades

Trump, l’amenaça

¿I ara què, Urtasun, amb la Ricarda?

Al transsexual Alan l'empenyien per les escales, l'arraconaven contra la paret o li aixecaven la samarreta: «¿Com és que et dius Alan si tens tetes?». Ja no podia més. Es va suïcidar només 20 dies després que el jutge l'hagués autoritzat, com a menor, a canviar el seu nom al DNI.

Ens escandalitza i cou, però som els adults els primers que hem de reeducar la mirada per acabar amb l'assetjament que persegueix el diferent.