Serafín (Pávlov): "La gent entra al temple i exclama: '¡Sóc a casa!'"
Sacerdot ortodox rus. Mentre la majoria de gent obre regals, ell prepara... ¡el Nadal!
«La gent entra al temple i exclama: ¡Sóc a casa!»_MEDIA_1 /
Darrere les portes de la parròquia de l'Anunciació de Vallcarca, a Barcelona, se sent una lletania antiquíssima recitada per una veu masculina molt greu i contestada per bonics cants de dones. A l'interior del temple, desenes d'icones bizantines et transporten fins al bressol de l'església cristiana d'Orient. L'església ortodoxa russa a Catalunya està representada pel sacerdot monjo Serafín (Pávlov), un home que darrere del seu aspecte sever amaga un riure sincer, una autèntica ànima russa.
-¿Demà és Nadal? ¿Una altra vegada?
-Ens regim pel calendari julià [antecedent del calendari gregorià d'ús comú a partir del 1582], que marca el 7 de gener com a dia de Nadal. La celebració comença aquesta nit i segueix demà a la tarda. L'església ortodoxa se cenyeix més a la tradició. Tenim quatre quaresmes i celebrem la divina litúrgia [missa] en eslavó [eslau antic] seguint el ritual de Joan Crisòstom del segle IV.
-Va néixer fa 38 anys a Ulan-Ude, al sud de Sibèria. Hi deu fer un fred que pela...
-Abans del canvi climàtic era normal estar a -20 graus a l'hivern i ocasionalment s'arriba a -50. Però hi ha molta neu que reflecteix el sol i la sensació de fred no és tan forta. Només fa falta abrigar-se més.
-Si vostè ho diu... El seu primer destí fora de Rússia va ser Mallorca. ¡Quin canvi!
-Però el que més em va xocar els primers dies a l'arribar no va ser la temperatura precisament...
-¿Ah no? ¿Doncs què? ¿La manera de ser?
-No. Les c... de gos. M'encanta l'arquitectura i sempre vaig caminant mirant cap amunt. ¡Cada50 centímetres en trepitjava una! [riu] Sort que ara la gent les recull.
-El 2008 el van enviar a Barcelona.
-Havia de buscar un lloc per a la nostra gent. Al principi estàvem en una capella a Pedralbes i els diumenges érem només 12 persones, però la congregació augmentava. Ara som entre 200 i 300.
SEnDEl 2011 es van mudar a aquesta església de Vallcarca. ¿Per què aquesta i no una altra?
-Aquesta església va ser destruïda durant la guerra civil. Estava destrossada i podíem arreglar-la al nostre estil, mentre que en altres esglésies catòliques havíem de conservar alguns símbols. Per fora no és el nostre estil, però quan la gent entra al temple exclama: «¡Sóc a casa!».
-¿L'ànima russa segueix sent tan torturada com la descrivien Dostoievski i altres?
-Amb la democràcia la situació ha canviat. Hi ha un altre autor, Fiódor Tiúttxev, que escriu: «Rússia no es pot entendre amb la ment, en Rússia només s'hi pot creure». I jo crec que, per la seva mentalitat i la seva espiritualitat profunda, és un país amb futur.
-¿Serafín és el seu nom de naixement?
-No, em van posar Maxim; Serafín és el meu nom de monjo, i el meu cognom s'escriu entre parèntesis perquè significa que, a l'ordenar-me, he mort per a la vida civil.
-¿És fàcil ser monjo a Rússia?
-Precisament Dostoievski deia que els nois russos que busquen el seu camí en la vida només tenen dues opcions: ser militar o ser monjo. Són els camins de l'ànima del poble rus, i la meva va escollir ser monjo malgrat que en l'últim segle gairebé tots els homes de la meva família han sigut militars d'alt rang, inclòs el meu pare.
Notícies relacionades-Però els bolxevics van esborrar Déu.
-Després del període soviètic, els monestirs i les esglésies estaven destruïts. Quan vaig entrar al monestir Svenski de Briansk, als 16 anys, vam haver de reconstruir-lo tot: posàvem totxos, pintàvem... Per això sé fer de tot. Quan el bisbe de la nostra església va veure acabades les obres d'aquesta parròquia de Vallcarca em va dir: «Tinc molts sacerdots que coneixen els textos sagrats, però molt pocs que també sàpiguen posar rajoles».
