La infància com a condemna

Desconèixer la pròpia història ens condemna a una ridícula infància perpètua. La tesi és de Ciceró, la va formular per defensar el valor social de la Història i, fa uns dies, la va recollir en un article en aquest diari Mikel Lejarza, una de les persones que, a Espanya i amb permís del Dr. Monegal, més saben de televisió. Lejarza es va recordar de Ciceró per posar en evidència la incapacitat i, sobretot, la manca d'ambició que ha tingut i que té l'audiovisual espanyol a l'hora d'abordar el passat. Aquesta incapacitat de saber posar en imatges la Història contrasta amb el que passa al nostre voltant i als països que hauríem de prendre com a referència. La llarga llista de series i pel·lícules de temàtica històrica que les indústries audiovisuals d'aquests països han convertit en èxits internacionals demostra, a més, fins a quin punt aquest pot ser un exercici tan rendible com saludable. Només cal tenir present, per posar un exemple, la manera com els americans, amb la conquesta de l'Oest, van saber sublimar una de les etapes més violentes i controvertides del seu passat recent per transformar-la en un gènere universal que alhora que explica, els explica.

¿Per què a Espanya no s'ha fet res similar? Potser la resposta no cal buscar-la només en la debilitat de l'audiovisual, sinó també en la pròpia Història. O en la manera com ens l'hem explicat durant molts anys. Potser és culpa de l'escola franquista o de la dificultat per acceptar la diversitat, però el cas és que estem massa mal acostumats a mirar de manera reduccionista i maniquea el nostre passat. Massa vencedors i vençuts i massa bons i dolents. Valguin com a exemple la visió que donem i ens hem donat de la guerra civil o, anant més enrere, si viatgem al nostre particular Far West, la frontera medieval entre cristians i musulmans, ¿com pot ser que encara ens hi referim com «la Reconquesta»? ¿A qui vam reconquerir què? ¡Ai, hi ha tanta feina a fer per deixar de ser nens!