Anar al contingut

Anàlisi

Il·lusions populars per a un amarg problema

Xavier Martínez Celorrio

La probabilitat que un dècim resulti premiat amb la grossa de Nadal és d'una entre cent mil. Dit d'una altra manera, és d'una gota entre cinc litres d'aigua. Donada aquesta ínfima probabilitat, molts economistes desaconsellen jugar a la loteria com la pitjor inversió possible al ser una cosa poc racional que té molt de supersticiós. Altres diuen que la loteria s'ha convertit en l'impost que paguen aquells que no saben de matemàtiques. Aquests comentaris obliden que les persones no només som éssers racionals, sinó també éssers emocionals que construïm i compartim il·lusions que compensen les amargures de la vida.

Espanya és un dels primers països del món en despesa en jocs d'atzar i loteries. L'any 2011, en plena crisi, a Espanya es van gastar un total de 26.585 milions d'euros en loteries, quinieles, cupons, bingos i escurabutxaques. Si tota aquesta quantitat fos destinada directament per l'Estat a educació i universitats, arribaríem a tenir la mateixa inversió pública educativa que tenen països tan destacats en la matèria com Suècia o Canadà. Així, estaríem a prop del 7% d'inversió educativa sobre el PIB. Aquesta seria una il·lusió il·lustrada que no arribarem mai a veure satisfeta.

Classes treballadores

El 44% de la despesa total en jocs d'atzar es fa en loteries i cupons, i la grossa de Nadal és el sorteig estrella, quan un 75% dels espanyols juga amb dècims o amb participacions. Les participacions tenen una doble dimensió interessant. Per un costat, van néixer a principis del segle XX a l'encarir el preu del dècim per desincentivar les classes treballadores per la seva excessiva despesa en loteria, esperant que es moralitzessin com pretenia l'Església.

Però si el proletariat de llavors gastava molt del poc que tenia en la loteria era pels baixos salaris existents, l'abandonament que patien per part de l'Estat i les penoses condicions de vida que patien, ben retratades per l'hispanista britànic Gerald Brenan El laberinto español.

Aquest tret de la cultura popular segueix subsistint encara ara, ja que el 34% de la despesa total en jocs d'atzar es fa en les escurabutxaques de bars i bingos (uns 9.000 milions a l'any). Cadis, la província amb més desocupació del territori espanyol, també és la província amb més despesa mensual mitjana en cupons de cecs. Jugar en excés a loteries, cupons i bingos és l'herència d'un passat proletari i d'un Estat que, encara ara, redistribueix poc i malament. Per això es confia més en els jocs d'atzar per sortir de la pobresa o dels deutes que en un Estat del benestar incomplet i cada vegada més retallat.

La segona dimensió de les participacions de la loteria de Nadal mostra un altre tret històric, aquesta vegada de solidaritat compartida amb familiars i amics. Més val redistribuir entre els meus. Malgrat que una gran part del que es juga i es recapta serà per a les arques de l'Estat. Per això es diu que jugar a la loteria és un impost voluntari pagat per les classes humils, les classes mitjanes i els jubilats. Per alguna cosa Espanya és addicta als jocs de loteria. Perquè té l'Estat menys just i redistributiu d'Europa i causes historicoculturals derivades d'aquest amarg problema.