El cop de puny de l'Andrés

Es diu Andrés, té 17 anys, i, des de dimecres passat, és el xicot que va clavar un cop de puny al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Li va fer mal a la cara i li va trencar les ulleres. L'Andrés es va estar esperant una estona per poder-se fer un selfie amb Rajoy i, posteriorment, va calcular quin era el millor angle per pegar-li al mig de la cara amb força, i tombar-lo. Quan els agents de seguretat van reaccionar, el van detenir. El noi no n'estava penedit, sinó tot al contrari; estava molt orgullós del que havia fet. No té antecedents penals i pertany a Mocidade Granate, un grup de hooligans de Pon-tevedra, que no és gaire violent, pel que en sabem fins ara. Fill de classe mitjana alta, ara anava a l'institut. Fa temps que havia manifestat la seva intenció d'atemptar contra una seu del PP a través de les xarxes socials i no havia passat res, perquè a les xarxes hi va a parar tot. Les xarxes recullen moltes idees positives i la informació al moment, però són alhora el clavegueram més gran, l'altaveu de les pitjors misèries humanes. Em pregunto de quina manera aquest noi -que ha trobat el seu moment de glòria- podrà o no podrà ser reeducat. Em pregunto si, en vista dels efectes socials, alguna vegada es penedirà sincerament de l'agressió freda i calculada. Primer va voler tenir la foto amb el famós. I després, el vídeo. La foto, somrient, i el vídeo, violent. El vídeo del cop de puny no para de viralitzar-se. L'Andrés viu la satisfacció de ser-ne el protagonista. L'Andrés sent que és famós. I en si mateixes, la viralització i la fama són per a ell un valor. L'agressió, potser també. Per a ell i per a molts altres joves i no tan joves.

UNA VEU DE CONDEMNA

Notícies relacionades

El jutge acorda l'internament de l'agressor de Rajoy

Rajoy demana no extreure conseqüències polítiques de la seva agressió

Sortosament, tots els partits polítics han condemnat l'agressió a Rajoy. Avui s'acaba la campanya. El millor seria que l'incident no influís gens en el resultat. Però, perquè això sigui així, tots els grups polítics i socials haurien de tenir una única veu de condemna. Hauria de ser un clam compartit per tota la nostra gent que res ni cap circums-tància justifiquen la violència. Ni les males polítiques socials o econòmiques, ni la indignació que justament provoquen.

No fa tant, era el mes de juny del 2011, que vam veure com als diputats i diputades els barraven el pas al Parlament de Catalunya, i a alguns els van agredir. Determinats grups socials van comprendre i fins i tot defensar l'agressió i el dret a exercir-la. Manifestar-se, sempre. Violentar-se mai és justificable, sigui quin sigui el color dels agressors o dels agredits. I acabo en una línia. De l'Andrés n'hauríem de deixar de parlar molt aviat. Perquè, altrament, pot produir efectes mimètics. Emmirallar-s'hi, tant individualment com socialment, és un mal negoci que no condueix enlloc de bo.